Per 200.000 euros vostè pot cremar el rei Felip en efígie i estarà exercint el dret a la creació artística. És el preu d'una escultura de cera del monarca espanyol, de quatre metres d'alçada, que s'exhibeix a la fira madrilenya d'art contemporani Arco, i el seu comprador s'ha de comprometre a cremar-la en el termini d'un any i a documentar visualment la combustió. Si vol, podrà cobrar entrada per la projecció del vídeo. Presentada per una galeria de Milà, és obra de Santiago Sierra, el de les fotos de presos polítics censurades a l'Arco de l'any passat, i d' Eugenio Merino, que en una edició anterior va crear polèmica quan va ficar una figura del general Franco dins d'una nevera. Ara aquests dos provocadors s'han ajuntat per tornar a ser els protagonistes del certamen, la directora del qual defensa la llibertat d'expressió inherent al fet artístic (elemental, benvolguts polítics).

Això és art?, es preguntarà més d'un. Hi ha una pila de definicions del que és una obra d'art, però una d'aquestes, que està resultant força encertada des de fa un segle, és aquella segons la qual és artística aquella obra que el «món de l'art» reconeix com a tal. I la fira Arco és un exponent destacat d'aquest «món de l'art», ja que s'hi reuneixen creadors, galeristes, marxants, col·leccionistes, compradors de diferents capacitats monetàries i crítics de totes les categories. Si un totxo signat s'exposa a Arco, aquest totxo és una obra d'art. I com que la cremà de l'efígie reial és part essencial de l'obra, també és artística i està protegida per la llibertat d'expressió creativa. L'art de flamejar borbons de cera.

Però és una llibertat costosa, en termes econòmics. 200.000 euros és més del que guanya un llauner en una setmana. Fins i tot en dues. Hi ha una relació entre el preu d'una obra i la seva importància, o això pensa el mercat, ja que moltes exposicions i subhastes apareixen a les pàgines d'inversions de la premsa econòmica. Les bombolles sovintegen, i seria distret veure com la gent de peles d'aquest país es disputa el dret de cremar el símbol de la unitat i permanència de l'Estat. Potser l'independentisme faria un acapte.

Però si art és allò que s'exposa en un espai d'art, també es pot emparar en la llibertat de creació artística l'acció de cremar l'efígie de qualsevol que no ens caigui bé, feta de cartrons mal pintats i exposada en una petita galeria de poble. Satisfacció per quatre rals.