Llegeixo la piulada d'un andalús que es confessa enganxat de fa dies a la pantalla de la tele, o de l'ordinador, veient el judici que ens ocupa. Havent sentit la declaració de Jordi Cuixart, diu que el públic s'ha duplicat, que a casa seva ja en són uns quants i que no aixequen el cul de la cadira. És el que em diu que fa la majoria de gent que conec. Els que treballem, aprofitem les pauses per saber com va la cosa. Ens mirem les sessions per internet quan hem acabat la feina o els dies que a la sala del tribunal no hi piula ningú. La cosa, lluny de perdre l'interès, cada dia en guanya, i el fet que els testimonis que haurem de veure completin pràcticament tot el panorama polític català -i espanyol- ens ofereix una radiografia excepcional: la realitat es va obrint com un vano.

I la realitat és un saltimbanqui virtuós. Si alguna cosa hem après els darrers anys és la imprevisibilitat de la vida -també la política. I no em sembla que Marchena hi pugui fer gaire res. Podrà imposar una pena estratosfèrica als presos polítics, però tampoc ell no controla el resultat d'aquesta pena que imposarà. L'entrada d' Antonio Baños i d' Eulàlia Reguant al tribunal ens ha retornat a aquells temps impossibles, quan salvàvem la legislatura a l'últim minut del partit. Que l'extrema dreta en campanya actuï com a acusació popular és un desvari hispànic. Baños i Reguant han posat, doncs, les coses a lloc negant-se a declarar, i les costures del sistema judicial espanyol han tibat encara un xic més. Hem vist Marchena fent de ventríloc, repetint les preguntes de l'advocat de Vox, pensant que així salvaria la declaració. Impossible. Ara només falta que jutgin els díscols per desobediència per no voler respondre l'extrema dreta. Sembla que no quedarà dret ni l'apuntador.