Gent que en el seu dia va votar Podem ho farà en les pròximes eleccions a Vox, si hem de creure'ns diverses de les enquestes que indaguen en l'humor dels electors. Ja va passar a Andalusia, on el partit dels toros, la caça i la malvolença als immigrants va obtenir un 15 per cent de paperetes entre anteriors votants d'esquerra. El notable és que van ser més les procedents d'antics seguidors de Pablo Iglesias -el jove- que del PSOE, fundat fa 140 anys pel tipògraf del mateix nom.

Bé és veritat que el partit amb nom de diccionari pesca el gruix dels seus vots al calador dels altres dos grups de dreta, com sembla lògic. La notícia, però, està en aquest petit però significatiu percentatge d'electors que abans es van deixar seduir per l'esquerra extrema i ara troben atractiva l'oferta de l'extrema dreta.

Tampoc es tracta d'una novetat, en sentit estricte. Succeeix una cosa semblant a França, on el Front Nacional va créixer a les urnes gràcies a una bona part dels electors del Partit Comunista, que es van passar en cos i vot al partit de Jean-Marie Le Pen, ara heretat i gerenciat per la seva filla Marine. La fàcil explicació a aquesta paradoxa consisteix en el fet que la ultradreta va agitar la por a la immigració, que llevaria els seus treballs als obrers francesos menys qualificats. Molts d'aquests van comprar aquesta idea, pel que s'ha vist, i la van sufragar amb el seu vot a Le Pen. L'històric PC, tradicionalment solidari amb els immigrants, va perdre així la seva condició de partit representatiu de la classe obrera.

El mateix ha passat a menor escala a Àustria, Itàlia i Dinamarca; i tot suggereix que la tendència podria repetir-se a Espanya si es confirmen els auguris amb què les enquestes afavoreixen Vox a les eleccions d'abril.

Els extrems, ja sigui a babord, ja a estribord de la nau de la política, tendeixen a coincidir, després de tot, en la seva comuna devoció a l'Estat i en aquest concepte una mica eteri que s'ha definit com «el social». Ultradreta i ultraesquerra abominen per igual del (neo)liberalisme i de la lliure circulació: ja sigui de persones o de mercaderies.

La Falange, per exemple, va ser la versió espanyola del feixisme; i de la mateixa manera que el seu model italià, es preava de tenir un fort amor a les masses. Només cal recordar que les bases de l'actual Seguretat Social les va establir a Espanya el ministre de Treball José Antonio Girón: un falangista de pota negra que en els seus últims anys acudia amb freqüència al Pardo per donar classes de franquisme a Franco. El general era, pel que sembla, una mica tou per a les faccions més radicals del seu règim.

També Mussolini, que procedia de l'ala més esquerrana del socialisme, es va adjudicar en el seu dia el títol de «Primer treballador d'Itàlia»; i ja gairebé ningú ignora que l'abreviatura «nazi» al·ludeix a un partit que s'adjectivava «socialista» i «dels treballadors».

Amb aquests antecedents històrics, potser sorprengui menys el traspàs -minoritari encara- de votants i fins i tot d'algun dirigent des de l'extrema esquerra a l'extrema dreta a Espanya. N'hi ha prou amb militar al nombrós sindicat d'electors cabrejats i admetre que els problemes més complexos poden ser resolts en dues puntades, com suggereixen els líders dels dos bàndols. Per ara són pocs, però ja han demostrat que sí que es pot donar un gir de 360 graus per acabar al mateix lloc.