Faci bon o mal dia cau, persistent, la pluja fina de la veritat. La veritat dels fets. El jutge del Suprem s'entesta a fer veure que el judici no és polític. Salten declaracions magistrals com la de Junqueras, Romeva i, sobretot, la de Cuixart, el qual explica, com si estiguéssim a meitats del segle passat, què és resistència passiva i desobediència civil. Curiós. T'adones que la fiscalia, el jurat i, per extensió, qui defensa l'Estat, són conceptes que desconeixen. La fiscalia utilitza un llenguatge de caserna, antic i xusquero i que remet a una sola idea: callar. Una gent callada i servil és ideal perquè la vida ciutadana sigui tranquil·la. Això no ha passat i uns personatges sorgits d'entre llibres de Dickens i la família Addams acusen els polítics catalans d'haver engegat una revolució a fi de destruir l'Estat espanyol. Comencen a passar testimonis de l'acusació, com Soraya Sáenz de Santamaría, qui, tot i haver estat vicepresidenta de l'Estat, assegura que els votants de l'1-O eren violents perquè ho va veure a la televisió. Quina? La ruta o la caiguda de la pluja, que acostuma a ser en ventall, acosta els espectadors a una sospita: els catalans dolents estem fotuts. La veritat no interessa a ningú. La rebel·lia es resumeix en un piló de piulades i fulls de ruta i, enmig d'aquesta brossa, sorgeix la realitat. És un judici per escarmentar. S'havia de tallar els caps d'un govern per mostrar la força del poder. L'Estat, gràcies al suprem, funciona, encara que sembli del segle XIX, en la cadena de transmissió del poder. La monarquia és un detall anecdòtic, el poder s'organitza i es pauta al deep estat. És un concepte conspiranoic però que pren categoria veient el judici. Per l'amor de Déu, qui ha fet el càsting de l'acusació? Vagi com vagi, que anirà malament, encara ningú no ha fet la pregunta clau: «¿Quién ordenó el código rojo?».
