Arrimadas va anar a Waterloo, entre altres coses, per demostrar a Puigdemont que a ella ningú li diu a quin racó d'Europa pot anar. Des que la vaig escoltar, la frase rebota entre les parets del meu crani com l'exercici de surrealisme al qual em temo que assistirem durant aquesta campanya que coincideix amb notícies estimulants sobre els progressos de la intel·ligència artificial. En aquesta intel·ligència tinc posades totes les meves esperances, donat el fracàs de la natural. De manera que la líder de Ciutadans va anar a Bèlgica per demostrar que podia anar a Bèlgica. Com qualsevol espanyol que tingui ganes i diners per fer-ho pot plantar-se ara mateix en un aeroport i viatjar al lloc de la UE que li plagui, no quedem absurds amb l'afirmació de la candidata.

Es passarà la resta de la campanya anant d'un costat a l'altre a fi de demostrar que és capaç de fer-ho? Què passarà si no li dona temps a visitar un poble diminut del sud de França? Pensarem els contribuents que no hi ha anat perquè li ho prohibeix Puigdemont? Hi ha un tipus de crítica de llibres que consisteix a retreure al novel·lista que no hagi escrit la novel·la que el crític esperava.

- És que jo no pretenia escriure aquesta novel·la -es defensa l'autor.

- Doncs mala cosa -respon el crític.

Sembla que és el que ha passat a Cuarón amb Roma: que no ha rodat una pel·lícula de lluita de classes a l'estil del realisme socialista que alguns reclamaven. I li ho retreuen assenyalant-li el que no ha portat a terme en lloc de valorar la pel·lícula excel·lent que tots hem vist. Això de subratllar «el que no» ve de lluny. Del Sombrerer Boig d'Alícia al país de les meravelles, per exemple, que celebrava el «no aniversari». Arrimadas podria haver anat a Waterloo pel que li hagués donat la gana. A fotografiar-se, sense anar més lluny, davant de la casa de Puigdemont per sortir als telenotícies. Ningú li hauria discutit aquest dret. Però això de plantar-se a les portes de la mansió del fugit per demostrar que podia plantar-se a les portes de la mansió del fugit recorda la lògica del «feliç, feliç no aniversari». En aquestes estem, doncs, amb els nostres líders. L'important és que no perdem la capacitat d'estra­nyar-nos.