El període més fecund de democràcia, benestar i prosperitat d'Europa és el que neix després de la II Guerra Mundial amb els pactes entre socialdemòcrates i conservadors. L'Europa dels Schuman, De Gasperi, Adenauer, Spaak, Hallestei, etcètera, renovada i ampliada uns anys més tard pels Kohl, Mitterrand, Felipe González, Delors i altres destacats polítics. I el millor període de democràcia, benestar i prosperitat d'Espanya i Catalunya és el que es configura en la transició política (irresponsablement menyspreada ara per alguns) amb uns pactes molt més amplis que van des dels hereus del franquisme als comunistes.

En els darrers temps, l'escenari ha canviat. Dominen els extrems antisistema recolzats pels qui pretenen carregar-se l'Europa democràtica i de l'Estat del Benestar. Veurem com quedarà el Parlament europeu després de les eleccions de maig. Es preveu un ascens dels partits extremistes, a dreta i esquerra, dels euròfobs i antisistema de tota mena. No és descartable que socialdemòcrates i conservadors vegin minvades unes majories que han mantingut l'estabilitat i prosperitat d'Europa durant dècades.

A casa nostra, els extremismes també destaquen. La CUP, a Catalunya, i Vox, a Espanya, no guanyaran unes eleccions però han aconseguit imposar els seus radicalismes antisistema. A Catalunya, les tesis de la CUP marquen el full de ruta de l'independentisme. La CUP va carregar-se un president, Artur Mas, enviant-lo a la «paperera de la història», és el principal aliat de Carles Puigdemont i Quim Torra els anima a prendre el carrer i a intimidar els que pensen diferent. A Espanya, el discurs de Vox s'ha introduït de ple en l'ideari de PP i Ciutadans.

Cada elecció que passa, apareixen nous líders populistes, que fan bons els seus antecessors, i el mapa s'escora cap als radicalismes més intransigents. L'antiga Convergència ha passat d'Artur Mas, a Carles Puigdemont i Quim Torra. Seguint aquesta línia decadent, espanta veure qui succeirà Torra. I, per si no n'hi havia suficients en aquest desgavell de la política, ens apareix Pablo Casado. No només ja trobem a faltar Mariano Rajoy (i Soraya), sinó que acabarem enyorant l'autoritari Manuel Fraga, que almenys era intel·ligent i culte. L'última proposta de Casado consisteix a relegar l'ús de la llengua catalana a opcional. El presumpte defensor de la Constitució, irromp amb una proposta anticonstitucional i antiestatutària. O sigui, pretén emular l'independentisme català amb el ple dels dies 6 i 7 de setembre de 2017. Amb aquesta proposta, Casado va més enllà de la demagògia i el populisme: és un ignorant, com ja ha demostrat en tantes altres coses. No coneix ni la Constitució, ni l'Estatut, ni les sentències que avalen la presència de la llengua catalana. I desconeix la història: Catalunya, a diferència dels bascos, va prioritzar la llengua catalana a un hipotètic concert econòmic en la redacció de l'Estatut de 1979.

Posa els pèls de punta pensar que dintre d'uns mesos podríem tenir Pablo Casado de president d'Espanya i Quim Torra de la Generalitat.