03 de març de 2019
03.03.2019
Diari de Girona

L'estat de la nació

03.03.2019 | 06:00
L'estat de la nació

Per jutjar l'estat moral d'una nació, faríem bé de mirar els seus costums. Aquesta va ser la gran lliçó que va extreure Tocqueville del seu viatge als Estats Units fa ja dos segles. L'arrelament de les virtuts, els hàbits adquirits des de la infantesa, els ídols als quals es combat, la devoció per l'excel·lència, el gruix intel·lectual del debat públic, la riquesa de les biblioteques, el dinamisme del comerç, la pulcritud dels carrers, la suau ingenuïtat de les festes que se celebren, la solidesa comptable dels pressupostos ens parlen d'un país amb més encert que les proclames dels partits o que la xerrameca dels diaris. Dels debats de La clave a l'histerisme actual de les tertúlies televisives, hi ha alguna cosa més que una subtil gradació. De l'estil concebut com una forma de contenir la tirania dels instints –i aquest estil resulta tan necessari en públic com en privat– a titllar qualsevol llei de repressiva, també hi ha alguna cosa més que un salt. La crisi de la democràcia no es pot deslligar de la mutació soferta pels nostres costums, que han substituït la tradició constructiva de la memòria per una tendència gairebé exclusiva cap a la sospita i la rancúnia, i per la implosió d'una pluralitat de microidentitats aïllades i enfrontades, cadascuna amb els seus propis codis de conducta. No és d'estranyar per tant que al Regne Unit sorgeixin ja intel·lectuals reclamant que a les comunitats musulmanes que viuen al país no se'ls apliqui la llei comuna emanada del parlament, sinó només la xaria islàmica. O que en els plans d'estudi, s'opti per substituir el coneixement general de la Història –amb la seva complexa i misteriosa ambigüitat– per altres lectures parcials i tendencioses, aïllades del seu propi passat. La sobrecàrrega emocional de les paraules es dona més per suposada.
Per jutjar l'estat d'una nació, faríem bé llavors de no mirar només els seus polítics. Quan ja no es cuiden els detalls ni s'acaben els treballs, llavors regeix una espècie de cinisme que acaba per infectar totes les capes de les societat. La política també. Costa discernir si va ser abans l'ou o la gallina, però el més probable és que els processos accelerats de degradació succeeixin de forma més o menys sincronitzada. La corrupció s'estén com una taca d'oli i, igual que els processos epidèmics, difícilment s'aconsegueix prevenir el seu contagi, perquè afecta en el més íntim l'estructura moral d'un poble. Com protegir-se d'un debat públic que fa de la contínua excitació electoral el seu motor principal? Com es pot parlar de progrés sense tenir en compte les virtuts quotidianes dels ciutadans? Pot sobreviure una democràcia sense els fonaments cívics que la sostenen?
El futur d'un país es fonamenta en qüestions com aquestes. Perquè el que treu el cap al darrere de la degradació és el nihilisme, per molt estilitzat que se'ns presenti. El nihilisme, que sota vestidures falsament moralitzants amaga una enemistat profunda entre els homes. El nihilisme, que actua com un dissolvent de tots els valors elevats en què creu la democràcia, substituint-los pels succedanis del cinisme i la xerrameca. El nihilisme, que ha de ser combatut abans que sigui massa tard i arribin els laments per tot allò perdut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook