Hem tingut una setmana calorosa i la calor desperta el campista prototípic. Pendent de la meteorologia, l'afeccionat al campisme surt de l'hivern com l'os que surt de la cova. S'estiregassa i badalla. Els primers esgarips de la primavera arriben a les seves orelles. Sent l'olor del brotam general. I comença d'acaronar la idea d'agafar la tenda i de plantar-la al càmping. A remolc, és clar, de la disponibilitat atorgada pel calendari laboral -o pel compte corrent del jubilat.
Aquests dies d'escalfor inusitada han posat el campista en alerta. Ara bé, l'època en què la primavera deixa pas a l'estiu és la preferida d'ell. De dia fa calor i de nit encara refresca. I aleshores els càmpings s'omplen de clients. Enllà de la tipologia, els grans càmpings de la costa formiguegen al ple. Autocaravanes i rulots, tendals i mobles plegables, es pot parlar d'una marabunta de l'hedonisme. Armats amb neveres portàtils, carregats de ginys inflables (per descansar, per jugar a l'aigua), els campistes paren una mena de poblat efímer que reprodueix les condicions ordinàries de la vida en societat, amb el matís que bona part de les activitats habituals es fan a la vista de tothom: seure en pijama a mirar la televisió, fregir carn arrebossada, estendre la roba interior, deambular amb la tovallola a coll i amb els dispositius de la higiene íntima sota l'aixella.
Els càmpings multitudinaris són lletjos. Perquè la meitat dels campistes s'hi diverteix d'allò més. I la xerinola, en clau d'aglomeració, si és persistent -si s'allarga- imprimeix visos de catatonia a les cares de la gernació. De la mateixa manera que el tedi sostingut -l'altra meitat dels campistes vegeta- boteix els cossos, humiteja el cervell i obtura les venes de la civilització facial. Activitats tan sanitoses com fer bronzo (vull dir prendre una mica el sol), i dedicacions tan agradables com menjar amb la cadència del gaudi, o el fet de nedar lliures d'entrebancs (vull dir en aigües indomesticades i relativament buides d'humans), o fins i tot el plaer circumstancial de moure l'esquelet, sigui al voltant d'una taula de pin-pong o a rebuf d'una musiqueta, als càmpings multitudinaris tot plegat agafa un aire públic indecorós, espectacular. I, per tant, perd el cànem de la corda veritablement humana. Potser s'entén millor si parlem de les tres dèries (o necessitats) que més bé s'articulen (o se sacien) a porta tancada, rere les parets més o menys gruixudes d'una casa: dormir, fer de cos i fornicar.
La roda anual sempre roda. I el canvi climàtic n'ha modificat l'eix, però els costums associats a la meteorologia continuaran intactes fins al dia final. Tant és que la calor arribi abans, o que s'allargui. El campista de manual es posa en marxa, desempolsega els paraments i prepara l'aterratge al càmping. I ben aviat, si no sabem aturar el canvi climàtic, el campista passarà més temps a la intempèrie que no pas a casa. Ja hi ha oficinistes, mestres i advocats que viuen tot l'any en càmpings.
