Voltaire mai no hauria arribat a la glòria en la sàtira, de no haver-hi els mesos que va passar a la presó als vint anys, precisament per exercitar la seva ploma àcida. De la mateixa manera, la persecució judicial de còmics, tuiters i rapers no només perfila un dels moments més brillants del Dret, sinó que també ha propiciat una eflorescència de les arts expressives sense parangó des del Segle d'Or. Convé recordar-ho ara que s'adverteix un cert relaxament del braç executor, desanimat per sentències arribades d'Estrasburg i altres antres hugonots.
Quan els assessors de De Gaulle el pressionen perquè posi a la presó Sartre per les seves diatribes contra la indiscutible grandeur francesa i a favor d'una Algèria independent, el president pronuncia una de les seves frases mítiques, «On n'emprisonne pas Voltaire». Aquesta abstenció no es rendia davant el mèrit incontestable del filòsof, sinó que es negava a subministrar-li l'alè intel·lectual addicional d'una estada a la presó. Els jutges espanyols han de reflexionar sobre aquesta anècdota, per perseverar en la investigació i càstig de còmics, tuiters i rapers, perquè és l'única manera de garantir l'aflorament del geni creador. I d'evitar l'estimbada cap al llibertinatge, és clar.
Valle-Inclán és considerat amb certa raó com un gran escriptor, però els seus hagiògrafs no sempre reparen en la inspiració que va acumular en la seva estada a la presó, esdevinguda durant la dictadura de Primo de Rivera. Fragments dels seus Esperpentos, de l'estil d'«el soldado, si supiese su obligación y no fuese un paria, debería tirar sobre sus jefes», només pot confegir un temperament afinat en la cel·la. A part que haurien de costar-li una altra estada a l'ombra, igual que ocorreria a qui s'atrevís avui amb aquesta apologia del terrorisme. I és aquí on seria imperdonable que els jutges es desvinculessin del seu compromís amb la promoció de la llibertat d'expressió a pals. Els funcionaris menys entusiastes s'aplicaran a recordar que la condemnada llibertat d'expressió és una matèria esmunyedissa, que no es deixa atrapar. Aquesta manca de combativitat seria corregida per Mazarino amb mitjans mecànics d'impossible esment en horari infantil. El cardenal desafiava, «doneu-me sis línies escrites per la persona més virtuosa, i trobaré arguments sobrats per penjar-la». Segons demostra amb abnegada insistència la doctrina de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem, la repressió del pensament no depèn dels continguts, sinó de la intenció punitiva. Al cap i a la fi, Franco va pronunciar un dels millors acudits sobre l'assassinat de Carrero, «no hay mal que por bien no venga», sense que cap jutge complís amb la seva comesa de condemnar-lo per enaltiment del terrorisme. Aquesta deixadesa de responsabilitats judicials va empobrir la prosa del Generalitísimo, dejuna del fulgor que presta la por.
(Avís, aquest paràgraf conté expressions que poden ferir sensibilitats, i que s'utilitzen a títol merament il·lustratiu). Una interpretació simplista destacarà que les condemnes pretèrites als escriptors del gènere breu, el tuit, es devien al perill annex a l'expansió de les seves consignes terroristes. Segons aquesta anàlisi legalista, «Visca el Grapo» és una frase que batria marques d'audiència, i que ocasionaria un aixecament popular com pot comprovar qualsevol que la cridi en un teatre ple. Aquest poderós argument obliga a explicar per què l'anunci per part de Trump que bombardejarà milions de nord-coreans es va prendre a broma, i sense que ningú acusés de terrorisme el president nord-americà. I tot això, malgrat que disposa de mitjans sobrats per materialitzar la seva mortífera amenaça, a diferència dels pàl·lids tuiters amb un notable dèficit de musculació. La resposta és que Trump avantatja en vis còmica als seus imitadors espanyols, segons testifiquen els seus seixanta milions de seguidors a Twitter.
La major concentració d'éssers humans que ha contemplat la història no es pot permetre excèntrics que desafien l'instint del ramat, sense rebre l'amonestació burocràtica a través dels tribunals. Va ser necessari exterminar els liberals, perquè seguien pensant amb John Stuart Mill que «en aquests temps, el simple exemple de disconformitat, el simple rebuig a doblegar el genoll davant els hàbits instal·lats, constitueix en si mateix un servei a la societat». Quant s'ha d'agrair la cancel·lació d'aquest pensament dissolvent, l'anivellament aconseguit per tribunals vigilants amb la dissidència intel·lectual, per molt que l'autor de Sobre la llibertat prediqui que «el fet que hi hagi tan pocs que s'atreveixin a ser excèntrics, marca el principal perill del nostre temps». Sort que J.S. Mill està ben enterrat, i sense risc d'exhumació.
