Des de fa diversos mesos, cada dissabte, de 10 del matí a 12 del migdia, estem se­guint un tremend serial televisiu titulat 14 d'abril. La República. Es tracta de la vida historicosocial en excés sentimental, intimista, d'una família de la gran oligarquia espanyola resident a Madrid dels anys 30 que va dels anys anteriors a la proclamació de la 2a República al Cop d'Estat dels militars del 18 de juliol.

I la crisi, vicissituds familiars que viuen els components del clan burgès, en què el pare és un noble monàrquic, ultraconservador, casat amb l'hereva d'uns grans terratinents castellans. Dels fills, un és militar falangista, simpatitzant amb els futurs colpistes antirepublicans franquistes. Un altre, el més bondadós, és un diputat republicà reformista legalista casat amb l'hereva d'un gran banquer. El que ens ha animat a escriure aquest article, és que, al llarg de la vida i els conflictes d'aquesta família, hi ha també les vicissituds antagòniques dels camperols anarquistes de les seves terres, que esperen la Reforma Agrària, per crear cooperatives. El que ens interessa comentar és que els tímids avenços reformistes democràtics de la 2a república de seguida xocaren amb les antigues classes ultraconservadores, que consideraven perillós pels seus interessos, especialment, l'Església catòlica, els militars i els terratinents, i no tant el gran capital dels industrials basc i català. I els treballadors, sobretot, de tendència anarquista, CNT FAI, trobaren curtes les pobres reformes republicanes i començaren les contínues vagues generals revolucionàries que els republicans reprimiren durament utilitzant els vells aparells de repressió de la guàrdia civil, per exemple.

A Casas Viejas, a Castillo Blanco i a la conca del Llobregat, a diversos pobles miners, van proclamar el comunisme llibertari, on hi va haver nombrosos morts, ferits i exiliats.

I tornant al serial familiar, que els fets històrics, polítics, són viscuts com a teló de fons veient la por per la pèrdua de poders i demandes socioeconòmiques i polítiques dels treballadors, camperols, que aprofiten les noves llibertats democràtiques per demanar millores. I ens ha impressionat tornar a rellegir els nostres llibres sobre l'anomenat Bienni Negre, on el govern de Lerroux intenta frenar les ja tímides reformes de la 2a República, que provocarà una nova onada de vagues que culminaren en la revolta i revolució d'Astúries, dirigides pels miners i socialistes de Largo Caballero, que creen les famoses aliances obreres, com una comuna de París, Oviedo, van per la ciutat i pels principals pobles de les mines asturianes. El problema fou que la resta de l'Estat espanyol, sols petits grups en allò dels UHO (Unión de Hermanos Obreros).

Mentre Lerroux és també desbordat per la CEDA d'en Gil Robles, que volia una dreta totalitària estil dels nacionalistes com Hitler. Mesos abans el general Sanjurjo intenta el primer cop d'estat militar, fracassat a Sevilla.

Alhora, els sindicats i partits obrers PSOE, CNT, republicans d'esquerres, creen les Aliances Obreres, i es prepararan per la vaga general que es dirà: La Insurrecció d'Octubre, que començà a Astúries. En canvi a Catalunya, no fou obrerista, ja que la CNT FAI no varen fer-ho massivament, s'avançaren els catalanistes d'en Companys, que van proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. El general Batet, cap de la IV Divisió de l'Exèrcit espanyol, que complien les ordres del govern republicà de Madrid, proclamà la llei marcial a tot Catalunya i va marxar amb les seves tropes, sobre l'edifici de la Generalitat, on al seu interior estaven reu­nits els membres del govern, i els regidors de l'Ajuntament de Barcelona. I, tot i la resistència dels Mossos d'Esquadra, foren vençuts per les tropes del Govern Central que van fer presoners tots els polítics allà reunits i se'ls van emportar. Astúries, després dels combats entre els tercis regulars i els moros, dirigits per Franco i López de Ochoa, saltant-se les premises firmades i les lleis i la legalitat republicana es va fer una ferotge repressió, una sèrie d'operacions de neteja, és a dir, les execucions, assassinats, de centenars de persones. Es calcula que en pocs dies es van matar cap a 3.000 persones, centenars de centenars d'obrers empresonats. I a la resta d'Espanya es calculen que foren empresonades cap a 30.000 persones. I seguim els avatars dels famliars conservadors que s'havien il·lusionat amb el govern de CEDA, i Gil Robles, espantats per les protetes i vagues obreres per l'amnistia dels milers d'empresonats des de 1934 a 1936, i de la unió de totes les esquerres en les noves eleccions del Front Popular, inspirat en el Congrés de la IV internacional dels comunistes, alarmats per l'ascens del nazisme de Hitler i la creació del III Reich, a Alemanya es frenà la lluita de classes a tota l'Europa democràtica.

I en les eleccions del Front Popular, fins els obrers de la CNT FAI varen anar a votar i el resultat electoral fou un triomf total a les candidatures. FP van rebre 4.834, 449 vots, per la CEDA, 3.996, 331 vots, i el centre 449, amb 320 vots.

A la casa dels protagonistes del serial familiar, que s'inspira aquest article, estan desolats, uns volen marxar a Anglaterra, i els més ultres a Alemanya, com fa temps, han enviat els seus diners. El militar franquista els diu que els d'Unión Española, des de l'any 1933, preparen el Cop d'Estat Militar, que hi estan implicats els principals conservadors. I en les cases dels aristòcrates madrilenys es reuneixen les joves franquistes de casa bona com el seu líder José Antonio, fill del General Primo de Rivera. Els falangistes, amagats amb les camises blaves dels proletaris hispànics, es converteixen en tropes d'assalt, com les SA hitlerianes, de crear el caos pels carrers de tot Espanya, d'apallissar líders obrers, sindicalistes. Si els republicans van assassinar el líder dels conservadors Calvo Sotelo és perquè abans els falangistes havien mort el capità dels guàrdies d'assalt, Castillo.

Amb l'excusa de l'assassinat del diputat Calvo Sotelo, el protomàrtir ideal en què les dretes i els militars espanyols s'uniren per iniciar «el glorioso alzamiento nacional del 18 de julio de 1936».

I, alhora, l'inici del «movimiento y de la cruzada» per retornar Espanya a la unitat, i al nacionalcatolicisme.