Deu ser per aquest clima més propi de la primavera que ens porta a enyorar l'hivern, deu ser pel carpe diem carnavalesc que defuig de la tristesa i ens aboca al present sense futur, o deu ser per aquesta provisionalitat que es respira arreu, que cada cop és més difícil fer plans a mig termini i, ja no diem, a llarg termini.

Com un viatger en permanent trànsit que no troba el lloc on aturar-se com tampoc les raons per fer-ho, el context actual ens porta pel camí de la incertesa.

Potser per conjurar-la però la moda és la provisionalitat. Res és tan escaient a la condició humana, contingent per naturalesa i, per tant, sempre inestable. Projectes de vida insostenibles per una dèbil regulació legislativa que priva d'anar més enllà del moment present. I la política actual, l'Estat, no ajuda en absolut a trobar la calma per elaborar un pla amb confiança en el futur.

Sense saber si la política és el reflex de la societat que gestiona o a l'inrevés, vivim sempre en aquesta dualitat entre el que es diu i el que es fa. Ara sí, ara no, ara governen, ara anticipen eleccions. Ara són a dins, ara són fora.

La inestabilitat s'ha ancorat també a l'economia, sensible a l'aleteig d'una papallona per desesperació dels mercats financers. Sort de l'optimisme del premi Nobel d'Economia Paul Krugman, que al seu llibre L'Organització Espontània de l'Economia aplica a l'economia la idea que existeixen sistemes complexos en els quals el caos i l'aleatorietat donen pas espontàniament a un ordre inesperat. Per aquesta visió innovadora, d'una situació fluctuant s'espera que es tendeixi a l'equilibri.

Immersos en la provisionalitat, anem perdent la fe en la política i la confiança en els seus gestors. No podem fer més que resignar-nos com puguem a aquest excés de mediocritat, ineptitud i gosadia.