Els darrers esdeveniments viscuts a la política espanyola estan movent els fonaments dels partits polítics. Totes les enquestes reflecteixin un augment considerable del vot socialista, que fins i tot podria ser la força guanyadora a Catalunya, una circumstància impensable fa només uns mesos. Al final, caldrà donar la raó a l'estratègia de Pedro Sánchez, un polític defenestrat en el seu moment pels barons socialistes que amb el pas del temps va saber tornar a la secretaria general del partit i, aprofitant-se d'una inesperada moció de censura, arribar a La Moncloa. Un cas per estudiar sense cap mena de dubte.

Ningú no discuteix que el PSOE a les properes eleccions serà la primera força política. Però allò sorprenent és que avui ja es mou en una forquilla dels 110-120 escons i les perspectives continuen essent ascendents. Una de les claus d'aquesta pujada considerable del vot socialista és que li han deixat lliure tot l'espai centrista. Si continua capitalitzant aquest suport, de ben segur que la renovació del mandat és al seu abast.

L'arribada de Pablo Casado al PP ha servit perquè la gent de dreta pura s'hagi tornat a posicionar. Protagonitza polítiques heretades d'Aznar i la majoria de liberals desapareixeran de les llistes. Busca només adeptes conservadors i veurem com cares que ja pensàvem que gaudien de la jubilació tornaran a reaparèixer.

D'altra banda, les aparicions de Rajoy, Sáenz de Santamaria i Zoido en el judici del procés han estat patètiques. Els primers han perdut la memòria, mentre que l'exministre d'Interior ha eludit totes les responsabilitats, tot passant el mort als operatius policials. No tenen vergonya. Són incapaços d'assumir responsabilitats de la seva gestió com a responsables del govern.

Els nous dirigents populars són els reis de l'insult i les mentides. Les repeteixen tantes vegades que fins i tot se les creuen. O ho fan veure o possiblement es pensin que els electors són babaus. Es respectable que batallin per exhibir una bandera espanyola més gran que la resta de contrincants, però al llarg d'aquestes darreres dates s'estan comportant com uns autèntics irresponsables i sense cap sentit d'estat. Volen arribar al poder com sigui, encara que s'hagi de reobrir el debat de l'avortament o tornar a parlar de la banda terrorista ETA. I ja no diguem de les bestieses que arriben a dir sobre els vint-i-un punts d'en Torra o de la figura del relator.

Si el PP ha abandonat el centre per tal de competir amb el perill que li representa Vox, els de Ciutadans s'han vist obligats a fer el mateix en adonar-se que a mesura que passen les setmanes perden part important del seu electorat. Renunciar a un possible pacte amb el PSOE i aprofitar els vots de la ultradreta per arribar al poder a Andalusia li ha fet molt mal. I a Catalunya les actituds d'Arrimadas a Amer i Waterloo han estat típiques d'una formació extraparlamentària i no pas d'un guanyador d'unes eleccions catalanes. I ja no parlem dels darrers fitxatges de Rivera de personatges que no tenen lloc ni al PP ni al PSOE i que han de cercar un escó a les corts o en un ajuntament com el de Barcelona per poder continuar vivint de la política. És curiós el cas de l'exministre Celestino Corbacho, que resideix al Vendrell i que de cop i volta vol solucionar els problemes dels barcelonins. Per cert, en la seva etapa al costat de Zapatero era titllat pels seus actuals companys com el ministre de l'atur i d'incompetent. El mateix Rivera va dir que en qualsevol empresa privada hauria estat acomiadat per la seva nefasta gestió. I resulta que ara Valls el convenç a Comarruga en un dinar perquè ocupi un lloc a la seva llista en nom de Ciutadans. Certament, un partit de centre no té aquest tipus d'actituds.

En definitiva, Casado i Rivera volen retenir vots per tal que no vagin a Vox i prefereixen renunciar al centre polític. La via lliure és per a Pedro Sánchez, però veurem si en la campanya electoral sap defensar aquesta posició. Més de dos milions de vots ballen en aquesta franja electoral.