06 de març de 2019
06.03.2019
Diari de Girona

Àvies

06.03.2019 | 00:22
Àvies

Quan pensem en les àvies, aquests tòtems que acaben configurant la nostra personalitat fins a nivells incalculables, les evoquem en tant que nosaltres, és a dir, que som la mesura a partir de la qual construïm el seu record. Les vam conèixer bé? Sí, però es van encarregar amb tossuda delicadesa d'exercir un paper que d'alguna manera ens protegia d'aquelles realitats que, per edat o context emocional, no estàvem preparats per assumir. Hi ha àvies que ens marquen per sempre més perquè van saber preservar la seva identitat més enllà de les tiranies dels entorns domèstics, la fiscalització a què les sotmetien els seus marits (sí, els nostres avis: hi ha hagut il·lustres excepcions, com en tot, però per mal que ens faci admetre-ho, en general van contribuir a enquistar determinats vicis estructurals) i una quotidianitat constantment condicionada per unes obligacions que la societat els atorgava de manera injusta. Però també n'hi ha hagut que van saber ser les nostres àvies durant un bon grapat d'hores, dia i nit, mantenint aquell somriure càlid i aquella atenció al detall mentre es reservaven les seves tristeses i frustracions per als instants en què no les miràvem. Les vam conèixer, però és el temps el que ens ha donat la perspectiva per entendre quins racons de la seva ànima no vam encertar a veure mai. Hi ha la temptació de reduir els seus drames i les seves inhibicions al moment històric que els va tocar viure, però ara que es visibilitzen més que mai els persistents atacs a la llibertat de la dona, és l'hora de dir-ho en veu alta: moltes àvies van ser les que més van patir un greuge cronificat que les va tornar esclaves d'una funció social que no van escollir i víctimes d'una laminació moral que ningú no va saber o voler reparar. Tinguem-ho clar, són veritables heroïnes perquè van vetllar per nosaltres, perquè ens van fer créixer fins a extrems impensables, però sobretot perquè van sostenir una llosa que mai hauria d'haver estat seva i que durant molt temps ha comptat amb el silenci col·lectiu. Cada vegada que algú posi en dubte els masclismes, els atacs i les degradacions de les dones, pensem en les nostres àvies, perquè algunes d'elles no van poder ni reivindicar uns drets que mai no se'ls haurien d'haver qüestionat. Ara que ve el 8 de març i intensifiquem unes denúncies que hauríem de fer cada dia de l'any, deixem-nos de mitges tintes i d'omissions còmplices: la seva lluita, com el seu sacrifici, ha de ser la nostra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook