Xabier Arzalluz aporta el primer exemple d'un clàssic de la transició política que rep, amb motiu de la seva mort, els mateixos dards que va rebre en vida. Inaugura l'etapa en què la mort d'un personatge ni tan sols signa una treva. Clou l'imperi de la reconciliació que ha caracteritzat el postfranquisme. La implacable recepció a la desaparició del president etern del PNB s'erigeix en signe dels temps. Carrillo i Tarradellas no podrien tornar avui a Espanya, excepte amb vista a un afusellament o una presó perpètua revisable. No obstant això, el país que va acollir els seus heretges va sorprendre el món. Després, va perdre la fe en si mateix.
Arzalluz va ser el cardenal de la transició. O jesuïta, sense més. Va interpretar voluntàriament el paper de malvat, va endevinar que seria recordat pòstumament amb aquest estigma. El suprem ideòleg del nacionalisme basc acusava el PP de necessitar l'«úlcera sagnant» d'ETA per alimentar la seva gallardia. No obstant això, a continuació enviava les seves hosts a Madrid a votar els populars, segons pot testificar un tal Aznar. Es limitava a aplicar la tàctica de Kissinger, els qualificatius d'amic i enemic mai són definitius.
Llegeixo cada entrevista de Sánchez o Casado per obligació, però no em perdria ni una línia de l'Arzalluz que parlava en alemany sense necessitat d'un fals màster. Igual que Jordi Pujol, el seu equivalent amb la façana d'un càrrec. Un cop el vaig anomenar «Arzalluz», i els integristes em van reprendre que «si ho dius així, han guanyat». Ningú va guanyar aquells anys, una altra forma de definir la pau. La ingenuïtat ha estat perjudicial, perquè la Transició no és una història de bones persones i el bipartidisme el van fabricar els seus adversaris. La mort del patriarca penabista demostra que Espanya la sostenien els antiespanyols, un excel·lent contrapès al dogmatisme centralista. Costa d'entendre-ho, per això en diuen política.
