Jordi Cuixart és una bona persona, deia l'altre dia la periodista Gemma Nierga acompanyada de Jordi Évole i Antonio García Ferreras. I és evident que durant tota la seva declaració davant del Tribunal Suprem, Jordi Cuixart va fer tot el possible per demostrar que era una bona persona. Una bona persona, a més, que reunia totes les virtuts imaginables: era un home bondadós, afectuós i pacífic, encara que això potser no era mèrit seu, sinó de la Mare Naturalesa que havia inclòs el gen del pacifisme en l'ADN col·lectiu del poble català (em pregunto si en algun laboratori genètic xinès estaran investigant amb aquest ADN per crear una raça d'éssers bondadosos i pacífics, és a dir, submisos, és a dir, explotables).
Però aquí no acaba la cosa. Segons la seva declaració, Cuixart també era una persona dialogant, respectuosa, mesurada, generosa, prudent, espiritual i que a sobre practica la dignitat col·lectiva (com s'exerceix la dignitat col·lectiva? Ah, això és un misteri que potser només sàpiguen desxifrar els genetistes xinesos). I per si fos poc, Cuixart era -i fixin-se si això té mèrit- mig espanyol per ser fill de mare murciana (si aquest argument no convenç el tribunal, és que els senyors magistrats tenen el cor d'un robot xinès). Comptat i debatut, Jordi Cuixart estava convençut de ser una bona persona. I això va ser exactament el mateix que va dir Oriol Junqueras en la seva declaració: que era una bona persona, algú que només creia en la pau i en l'amor i que estava disposat a sacrificar-se per les seves idees de pau i justícia i entrega als altres. Un màrtir, com es deia abans, en els temps en què els capellans amb sotana eren els capellans de veritat perquè encara no havien estat suplantats pels polítics ni pels activistes que cobren 100.000 euros a l'any de diners públics.
Bé, d'acord, suposem que Jordi Cuixart és una bona persona, però podem creure'ns algú que es proclama bona persona? I no és justament el fet que algú es proclami bona persona el que hauria d'impulsar-nos a sospitar que aquesta suposada bondat és més aviat fàtua o artificial o simplement fraudulenta? De fet, el més assenyat és refiar-se únicament de la gent que mai es proclama bona persona, perquè aquesta gent és la que sap que tot ésser humà pot ser egoista i interessat en determinades circumstàncies, o pitjor encara, que qualsevol de nosaltres pot deixar-se portar pels seus prejudicis més innobles (o pels seus pitjors instints) si es veu sotmès a una situació especialment urgent o dramàtica. I en la vida aquestes situacions es presenten sovint.
Per la resta, que algú sigui bona persona és una cosa que tan sols poden dir terceres persones, sobretot les que hagin conviscut estretament amb la suposada bona persona, i que per això mateix hagin compartit els bons i els mals moments, l'angoixa i l'alegria, el dolor i el goig. Per saber si algú és bona persona, abans cal haver experimentat amb aquesta persona l'angoixa de viure amb 42 euros al compte corrent, o haver hagut de compartir les nits d'insomni a causa d'un fill malalt o una llarga estada en un hospital. Qui ha compartit sessions de quimio amb algú, que ha viscut l'angoixa de quedar-se sense feina als 52 anys, aquesta persona sí que sap si l'altra persona és bona o no. Però tota la resta -el que diguem i fem creure als altres- no és motiu suficient per creure en la bondat de ningú, per molt que digui Gemma Nierga que, per cert, amb prou feines va arribar a compartir tres dies de xerrada amb Jordi Cuixart a la presó de Lledoners.
Ben mirat, algú que està convençut de ser una bona persona pot acabar sent un individu molt perillós, sobretot perquè aquesta persona no serà conscient mai de les seves suposades debilitats -que en té, segur-, ni dels seus possibles errors, que segur que també n'haurà comès. I potser això la impulsi a actuar irreflexivament, sense pensar en les conseqüències dels seus actes ni en els possibles perjudicis que la seva conducta pugui ocasionar als altres. Perquè el més inquietant d'una bona persona -sobretot quan es tracta d'algú que viu de fer creure als altres que és una bona persona- és que mai pensarà que les seves bones accions puguin tenir conseqüències negatives. Al cap i a la fi, una bona persona mai s'equivoca ni juga irresponsablement amb el patrimoni i la seguretat dels altres. No, per a res. Una bona persona és una bona persona, només això, i pel simple fet de ser-ho ja està per sobre de totes les altres. I com és natural, una bona persona mai es pot sotmetre a les lleis, ja que les lleis només estan fetes per a les persones cobdicioses i malvades. Tothom sap que les bones persones mai podran fer res dolent. Mai. Mai de la vida. En cap circumstància.
