Duc la meva filla al Traç i mentre espero que surti m'agrada passejar per la part vella de Sarrià. Al capdavall és el meu barri, tot i que visc a la part més nova. Pel carrer Major hi desfilen la major col·lecció de fracassats d'aquest país nostre. Processó del llacet, gent de miquetes. Compres ben arran de la pensió, més farmàcia que celler. L'armada dels dies que foren. Escoltant en directe el judici de l'1 d'octubre em causa un goig especial veure com s'arrosseguen i com l'amargor els ha cisellat aquella expressió arrogant, totalitària, d'eunuc crescut per dos encerts just abans que la realitat pesant de les coses li doni despatx amb una gran plantofada.
Tres il·lustres personatges resumeixen totes les categories del nostre infortuni. El primer simbolitza l'arrogància dels que sempre es cregueren més llestos que els altres. És Miquel Puig i Raposo, professoret d'economia d'universitat americana -tot allò. Potser el recorden perquè va ser director de TV3 i era al cine quan van assassinar Ernest Lluch. La televisió dita nacional de Catalunya va continuar emetent el programa de bromes d' Andreu Buenafuente, molt semblant a la broma de fa uns dies que fou que Arnaldo Otegi, també a TV3, reivindiqués la figura precisament de Lluch sense que el presentador del programa li respongués: «Doncs haver-li dit als teus que no l'assassinessin!».
De fa uns anys, Puig ha anat vagant per les tertúlies fent-se l'independentista científic, com garantint amb la seva retòrica de professor tifeta que la ruptura amb Espanya és una qüestió matemàtica. Sempre amb un aire d'infundada pedanteria, que quan ha estat l'hora d'acreditar-la s'ha demostrat tan fraudulenta com els que el coneixíem ja sabíem. El que es posava d'exemple de superioritat respecte d'Espanya, vet-lo aquí dramàticament vençut, ni tan sols per l'Estat, sinó tout simplement per la realitat. El venedor de pòcimes miraculoses posat davant la seva estafa.
Al Suprem s'hi jutja, també, aquesta altivesa de mec provincià. I, com sempre, l'aixecada de camisa ens ha costat una morterada i els espavilats com Miquel Puig no només se n'han sortit sense pagar cap preu pel que se suposa que defensaven, sinó que han escurat tots els beneficis de la ferida, com les hienes quan els ossos es barallen.
El segon il·lustre que veig passejar pel carrer Major, i que també resumeix una certa Catalunya, és Josep Ramoneda. Com tot bon comunista és un cínic que viu a Sarrià. I com tot bon comunista cínic és, per descomptat, un oportunista. Josep Ramoneda s'ha equivocat en tot el que ha pensat, i en lloc de demanar perdó ha volgut sempre tenir raó. Tot el que ha defensat s'ha estavellat i per això quan va fer-se independentista vaig córrer a telefonar a Mariano Rajoy per dir-li: « Presidente, no hace ni falta que te molestes en aplicar el 155. Piensa que Ramoneda está con ellos. Ganas seguro». Agraí la trucada, però volgué assegurar. Ramoneda és totes les derrotes i tot l'oportunisme. Sempre amb el vent a favor. Sempre amb la factura prèvia. Sempre contrari als interessos de la Humanitat. Puja Major de Sarrià amb la seva cara de fulla d'enciam oblidada al fons de la nevera i que un dia te la trobes, apartant les mostasses, pansida i marró. Mala bèstia comunista, independentista de fireta, bunyol de vent de la moral, tot t'ho has venut, tot ho has prostituït, has escampat totes les categories del mal. De tots els ismes has cobrat. Divendres et faràs el feminista: no sé si sota els pantalons t'hi posaràs el picardies. Hi ha una Catalunya Ramoneda, filòsof de pa sucat amb oli que ara que veu que el procés no va enlloc, recula, però que du anys fent l'agost amb els seus estupidíssims articles al diari Ara i en alguns programes de televisió, alliçonant els que sempre l'hem vist com un pobre home i fent com si tingués les claus de la Història quan ha estat les roques dels naufragis més sonats. Oportunista de tot, heroi de res, fosc presagi totalitari, Ramoneda al fons de la nevera, passejant pel carrer Major Sarrià estorat de cadàvers de tot allò en què ell cregué i resultà fatal.
I la tercera mòmia deambulant és Xavier Folch, l'editor més sinistre de Catalunya. És un escàndol que tingui la poca vergonya de viure en un barri ric quan fou ell qui arruinà Edicions 62 per voler-la convertir en una editorial marxista i no pas literària. És el millor resum de fons de l'independentisme, que s'ha anat tornant d'esquerres i populista, comunitari i denigrant, i així ha perdut les poques opcions que ja d'entrada tenia. De baix cap a dalt: i Ramoneda i Folch per certificar-ne el fracàs mentre viuen a Sarrià. De fons, Puig Raposo al cine mentre ETA assassina Lluch i la TV3 que ell dirigia feia el ridícul de la seva vida amb les conyetes de l'Andreu. Això és Catalunya i per això perdem. El carrer Major de Sarrià és el revers del Tribunal Suprem. Diferent estètica, però el mateix sentiment. Ens hem fet tantes trampes, ens hem enganyat tant i hem sobreactuat d'una manera tan increïble, que fins i tot ens hem cregut que vivíem malament, oprimits, passant necessitats, i que ens calia una revolució com l'aire que respiràvem.
Mentida sobre mentida acomulada, escadusser principi de realitat en què totes les aventures naufraguen. És el que li passà a Xavier Folch -magnífica metàfora- quan ja casat amb la seva esposa Dolors, es feu amant de Muriel Casals, que de jove va ser una de les noies més boniques de la ciutat. En una altra de les torpeses del pobre Folch, s'enamorà de la Muriel, que llavors era també comunista, i cregué que n'estava tant com ell. De manera que un dia es presentà a casa seva amb la maleta, per deixar-ho tot i anar-se'n amb ella. I la Muriel, que era bella i comunista, però no pas idiota, li digué: «Xavier, a casa meva, tu sempre hi seràs benvingut. Però aquesta maleta, no».
És el que exactament li passa a l'independentisme amb la realitat: que podria estimar Catalunya, i fins i tot cobrar de fer-se'n el soldadet, com la Convergència dels bons temps, però les revolucions no escauen a un país que té sol i 20 graus al febrer i on tots plegats hi vivim tan bé.
«La teva maleta, no, Xavier».
