Aquesta primavera porta pressa i ja està abanderant els arbres fruiters més agosarats. Si tenim sort, una flor, un fruit. Ara ho pot ser tot, talment com el vaivé contradictori de la mirada dels poetes: Joan Maragall exulta davant de l'ametller florit: «Ets la pau que s'anuncia entre el sol, núvols i vents, no ets encara el millor temps, però en tens tota l'alegria». Joan Vinyoli, però, s'expressa mirant molt a terra: «Floreixen i moren els dies, deixant-nos tristesa només; allò que hem tingut un moment es perd en la inútil carrera».

Quan a Catalunya els creadors dels Jocs Florals varen posar el nom de Flor Natural al premi del poema guanyador del concurs, varen confiar a la humilitat vegetal l'honor d'aquell reconeixement. La missió d'aquella Flor Natural era ben diferent d'aquella altra que es confia, per exemple, a la flor de la camamilla, tot aprofitant-li les seves infusions per millorar la prosa d'una indisposició del digestiu. I és que les flors són tot un món, divers, curiós, entranyable, amistós, màgic i qui sap quantes coses més.

L'inoblidable Nèstor Luján, personaltat d'amplíssima cultura, va deixar escrita una gran consideració envers el món floral, que també ell va potenciar amb la seva docta aportació. Els anys més gloriosos del setmanari Destino, Nèstor Luján n'era el director i hi tenia una secció de gastronomia que signava amb el pesudònim «Pickwic». Va escriure el llibre Les receptes de Pickwic, de tres-centes saboroses pàgines. Pickwic era un personatge creat per Dickens que resultava ser un gran viatger, observador alegre i coneixedor de la bona taula de tot arreu per on passava; coincidia plenament amb la personalitat de Luján.

A Les receptes de Pickwic, Luján explica en un capítol els capricis de la cuina de les flors. Diu que la seva utilització comença per Orient, amb crisantems a les amanides i pètals de magnòlia cuinats amb farines i sucres. A l'Índia es mengen el nard i a la Xina perfumen les infusions de te verd amb gesamí i confiten l'arrel de lotus i el maceren juntament amb carn picada. El lliri dessecat forma part de la cuina d'Hongkong, com a sopa exòtica. A l'Orient serveixen xarop de rosa, molt considerat. Tot plegat ve de molt endarrere perquè, segons l' Odissea d' Homer, a un país de faula ja es menjaven la flor de lotus criat al Nil. Més cap aquí, a Bulgària es fa una confitura de rosa; a Tuníssia fan guisat de xai amb pètals de la reina de les flors, la rosa; a França preparen amanides amb flor de presseguer, i la floració de l'acàcia entra a la cuina de l'ànec i, a les postres, serveix per elaborar els bunyols. Fins la violeta, tinguda per símbol d'alta humilitat, s'afanya a conquerir la traça dels bons cuiners i serveix per a aromatitzar les truites de riu, entrar a la confecció de determinats bombons i -com una preuada denominació d'origen- dona nom i caràcter al sorbet de violeta.

Cal dir-ho, també, Nèstor Luján en aquesta gran referència de la cuina de les flors ens acompanya com un excel·lent cronista, minuciós, culte; però el murri -que també ho era- no fa el salt de la recomanació, cosa que l'escriptor deixa prudentment al gust personal del lector.

A les últimes edicions de Temps de Flors ja s'ha vist a Girona que alguns establiments i bons treballadors de la gastronomia oferien novetats a la seva carta, referides a la cuina de les flors. Seran, aquells dies de maig, una bona ocasió perquè els restauradors vagin encenent els fogons de la creativitat i parant taula per posar-hi un altre ram de flors.