Segueixo el judici a estones, pel Telenotícies que hi ha sintonitzat per defecte a cals meus pares a l'hora de dinar, i observo que als acusats se'ls està posant la cara dels jugadors del Madrid contra l'Ajax. Com aquests, es pensaven que després del primer partit, o sigui la primera setmana de declaracions, ja ho tenien tot fet i guanyarien l'eliminatòria sense baixar del furgó policial, però van passant els minuts i els van caient els gols a sobre, sense que ni ells ni els espectadors entenguin com és possible. Els Turull, Rull, Sánchez i companyia comencen a tenir el mateix aspecte patibulari que els Casemiro, Kroos i Modric, l'aspecte dels que molt abans del final del partit intueixen que això és un bany i que la derrota serà molt més que una derrota, serà un esfondrament. El capità, en Puigdi, va forçar la targeta i s'ho mira tranquil·lament des de la llotja que s'ha muntat a Waterloo, amb la seguretat que només purgaran les culpes els que són a terreny de joc del Tribunal Suprem.

No és bona política donar per guanyada una eliminatòria abans d'hora. Menys encara si ja el primer partit mereixia acabar en derrota. El problema dels equips del règim és que fins i tot quan l'estratègia és dolenta i el joc que l'ha de posar en pràctica és pèssim, els seguidors incondicionals -ajudats pels mitjans de comunicació afins- ho continuen veient tot de color de rosa, es neguen a veure la realitat. I, és clar, quan arriba la derrota, és molt més dolorosa per inesperada. Les floritures de fa un parell de setmanes són útils només de cara a la galeria, però res més, i ara no sé si estic parlant de futbol o del judici, segurament de tot.

L'única cosa bona de tot plegat és que finalment TV3 ha trobat la seva raó de ser. Li ha costat anys de debatre's entre entretenir, informar, aconsellar, adoctrinar, o una barreja de tot plegat. Res d'això. L'autèntica vocació de la cadena pública catalana era -ara ho ha descobert- la d'advocat defensor. Com si volgués recuperar el temps perdut, s'hi dedica a temps complet. El mètode és el següent: es televisen fragments del judici i s'intercalen amb imatges d'arxiu que presumptament desmunten el que ha dit l'acusació, o reafirmen a la defensa. Sembla fàcil, però requereix pràctica i, sobretot, requereix oblidar completament quina ha de ser la funció d'una televisió pública. Per exemple: que un testimoni assegura que els concentrats als col·legis electorals eren violents? S'intercalen imatges d'un grup de gent amb les mans enlaire. Que un altre assegura que la policia va actuar correctament? Ara toquen imatges d'antiavalots a cops de porra. És un sistema senzill, fal·laç però senzill: és com si a mi m'acusen d'haver-me emborratxat i aporto imatges en què se'm veu bevent aigua. Com si en Jordi Pujol se'ns mostrés fent la declaració de renda.

Per descomptat que el paper d'advocat defensor de TV3 és tan simbòlic com tot el que es fa a Catalunya, referèndum i DUI inclosos, ja que en res no influeix en el tribunal. L'única funció que té és la d'exaltar els espectadors, fer-los creure que perdem perquè tenim l'àrbitre en contra i que fins i tot el VAR està conxorxat contra nosaltres que, com la història sap, som els millors. I fer-los agafar de nou la bandera i que surtin a cridar «Hala, Madrid!» o «Fem República!», tant és, la qüestió és ocultar responsabilitats.