De Josep Pla sabem tot el que menjava i el que li agradava, no debades va escriure El que hem menjat, el gran breviari de la cuina catalana i dels Països Catalans, ja que també els inclou, com havia der ser tractant-se d'una persona sàvia i no dels «mindunguis» que sempre els ignoren. També sabem que Salvador Espriu, entre altres menges, parla de fricandó o del peixopalo, tot i que no sabem si eren plats que li agradaven. Narcís Comadira, al seu torn, va ser inequívoc al seu llibre sobre menjars, com ho és Josep Piera en els seus llibres de cuina o no de cuina -quan parla dels arrossos o del cuscús-, o Joan Iborra, valencià com ell, i que han escrit llibres magnífics sobre el tema.

Un altre valencià, el poeta Vicent Andrés Estellés, ha escrit magnífics poemes dedicats al pebrot escalivat, a la maonesa i a d'altres plats o menjars. «Res no m'agrada tant / com enramar-me d'oli cru / el pimentó torrat, tallat en tires», va escriure el poeta Vicent Andrés Estellés per fer una oda al pebrot escalivat, que considera una quintaessència eròtica, o de la maonesa diu que «és un allioli que ha eixit maricó».

El mateix ha fet Martí Pol, amb tot un llibre dedicat a menjars per als nens i, per tant, no són els poemes «per a adults» del gran Andrés Estellés!

El menorquí Pau Faner era un enamorat dels canelons i altres plats de la terra, com mostra el pròleg que em va fer per La cuina de Menorca.

A la Maria Aurèlia Capmany li agraden molt -m'ho va dir ella mateixa- els rostits i altres plats fets a la cassola, que ella mateixa cuinava.

Vázquez Montalbán, Néstor Lujan, Joan Perucho, grans gastrònoms i grans escriptors, també tenen els sues referents, que han explicat en diversos llibres.

També sabem que Quim Monzó té les albergínies al capdamunt del rànquing culinari. Però també ha parlat, amb coneixement de causa, del capipota -sense xoriço!- o de la fideuada. El mallorquí Biel Mesquida és aficionat a la porcella amb anfós, un espaterrant plat mallorquí fet amb un garrí farcit amb mero. Pel que fa a l'escriptor nord-català Joan Lluís Lluís, és vegetarià. En canvi, Joan Daniel Beszonnof té una bona dent... A Pere Verdaguer li agradaven els plats de la terra, del trinxat al pollastre amb llagosta i, naturalment, una bona ollada.

Si sortim fora del nostre àmbit, descobrirem que a Balzac li agradava l'ànec amb naps, o que J. D. Salinger anava cada dissabte a compartir un plat de roast beef amb els feligresos de la Primera Església Congregacional de Hartland. Aleksandr Puixkin va titular la seva novel·la envers Ievgueni Oneguin en honor a un cuiner de Torzhok, a la regió de Tver, que li va fer descobrir el kottlet pozharski -una mena de filet rus fet amb vedella o pollastre, pa remullat en llet i mantega. Lovecraft era addicte a la pasta, i encara més al formatge, i se'n posava a tot arreu.

També hi ha els escriptors aficionats als dolços, cosa que es dona, sobretot, al món anglosaxó, tan procliu a aquesta matèria. Sylvia Plath era una gran aficionada a la pastisseria, i feia sovint el seus pastissos i tartes. Jean Paul Sartre tenia addicció a la halwa, aquesta mena de torró de sèsam propi de l'Imperi otomà, incloent el Nord d'Àfrica. Agatha Christie tenia una gran tirada pels scones amb crema Devonshire (una crema més aviat pesant feta amb formatge crema i nata muntada molt espessa). Finalment, Stephen King és un devot del pastís de formatge, el famós cheese cake nord-americà.