Prossegueix trepidant el Madrid-Barça arbitrat per Marchena, l'únic trofeu a què pot aspirar el madrilenyisme aquesta temporada. Els que s'espanten davant les deficients prestacions de la crema de la fiscalia han de recordar que el Suprem no és definitiu perquè és infal·lible, sinó que és infal·lible perquè és definitiu. El relat de terror d'una funcionària, que reclama un helicòpter dos anys després que ocorrin els fets, no aconsegueix amagar que no hi ha cap víctima de la rebel·lió. Va ser un cop d'Estat tan postmodern que els premoderns Rajoy i Zoido no es van assabentar que s'havia produït.
Així transcorria un judici que costa milions d'euros per detectar malversacions de milers d'euros, i que serveix d' altavox al secretari general d'un partit d'ultradreta erigit en Gran Inquisidor. Fins que va arribar Enric Millo, el delegat del Govern del PP a Catalunya. Va deixar el procés vist per a sentència, en detallar l'arma secreta dels colpistes. «Un agent em va explicar que havien tirat Fairy a les entrades de les escoles, perquè els policies caiguessin i els poguessin donar puntades de peu al cap». Ni Estrasburg podrà amb aquest argument. Fairy significa fantasiós.
El Madrid-Barça és el major judici mediàtic des de l'11-M, amb la petita diferència que allà es van registrar 191 morts i 1.800 ferits, per zero i zero respectivament. En els atemptats d'Atocha, es va acceptar que el súmmum del disbarat de l'atribució a ETA corresponia a la fenomenal troballa d'àcid bòric a casa d'un islamista, que un informe policial associava amb la presència del mateix mata-escarabats en un pis franc etarra. Com que els autors de la matança i els terroristes bascos es desplaçaven en cotxe, forçosament havien d'estar coalitzats. És l'equivalent al Fairy de l'independentisme. El Suprem, inútil per aclarir l'embolic de les hipoteques, potser és més solvent en l'anàlisi de rentavaixelles.
