09 de març de 2019
09.03.2019
Diari de Girona

L'embut

09.03.2019 | 01:55
L'embut

Sembla mentida que encara hi hagi gent que faci servir la diversitat d'origen dels catalans com a arma llancívola. De fet, que a aquestes alçades encara es parli d'això fa riure. Un veí, nascut a Jaén, m'explicava un dia en perfecte empordanès que quan era menut i encara vivia al poble el mestre els convidava a abandonar la classe i a sortir a veure si trobaven alguna cosa per menjar. Els pares d'un altre amic meu van arribar a Catalunya després que els matessin l'avi. Van tardar dècades a trobar el cadàver, enterrat en una fossa comuna després de la guerra. Una àvia meva va arribar de Múrcia a principis del segle XX. Encara era menuda. Abans va passar per l'Argentina. Si s'hi hagués quedat ara seria porteña. Uns familiars van haver-se d'exiliar a França el 1939. Els descendents són ben francesos. Així és la vida.

S'entén de quin món van marxar quan el president andalús, Juan José Moreno Bonilla, en un acte a Terrassa en el dia d'Andalusia, va acusar el Govern de tractar els andalusos de Catalunya com a ciutadans de segona. Es deu fer la il·lusió que encara té drets sobre les persones que van voler o van haver de marxar de la seva terra natal fa mig segle, o més! L'ombra del caciquisme és molt allargada. Per ser català només cal voler-ne ser. No cal renunciar a orígens ni a famílies ni a ideologies ni a records. Aquesta és la gràcia de la cosa. En canvi, per ser espanyol, si no ets castellà, estàs obligat a renunciar a moltes coses. Només cal veure com actuen personatges com Millo. Per ser espanyol s'ha de passar per un embut molt estret. I encara i així, sempre seràs sospitós. Com en Borrell. S'hi ha esforçat de valent, però mai no ha aconseguit ser presidente. Els únics que fan pagar l'origen són ells. S'ho facin mirar. Que ja n'hi ha prou, de tabarra. Després es queixen que vulguem guillar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook