09 de març de 2019
09.03.2019
Diari de Girona

Quan el present decep, el passat brilla

09.03.2019 | 01:32
Quan el present decep, el passat brilla

El judici que es porta a terme de manera curosa en el Tribunal Suprem, gràcies al magistrat Marchena, no deixa veure la «pantalla» que el segueix. Parlo de les ja convocades noves eleccions a les Corts Generals.

Aquests comicis porten causa de l'estratègia del «com pitjor, millor» que practiquen els postconvergents i ERC respecte d'Espanya que va portar a un col·lapse institucional en temps rècord.

Varen ser decisius en la caiguda del president Rajoy donant suport a una moció de censura i ho varen tornar a ser en la caiguda del president Sánchez negant-li l'aprovació d'uns pressupostos que injectaven milers de milions d'euros a la depauperada caixa de la Generalitat de Catalunya.

El «tot s'hi val» portat a l'acció política té sempre el mateix perdedor: el ciutadà de carrer.

Per això, com també per raons ètiques aplicables a la governació d'una societat democràtica, els autèntics convergents, encapçalats pel tàndem Pujol-Roca, ens negàrem sempre a practicar tant el «com pitjor, millor» com el «o caixa o faixa» perquè això no és propi d'un partit de govern.

Pot ser-ho de la CUP, una vegada observada la seva navegació sense GPS, i és respectable, però mai cap de les tres expressions pot ser llum i guia de partits seriosos, rigorosos i responsables. El PNB és un exemple.

Tots els estudis sociològics realitzats al voltant de què pot sorgir del proper 28-A ens diuen el mateix: el PSOE pot guanyar-les, però no està gens clar, ans el contrari, si la victòria electoral pot donar-los també l'encàrrec de governar Espanya.

Una coalició en seu parlamentària del PP-CS-Vox podria obtenir la majoria absoluta de diputats que les enquestes, totes, neguen als socialistes. Guanyar per perdre.

Aquest panorama agrada a Esquerra Republicana i als postconvergents –ho dic així perquè encara no se sap sota quines sigles es presentaran-, però no pas per treure'n suc, com en el passat succeïa amb l'extinta CiU, sinó per tocar el voraviu.

El desconeixement de l'adversari real ha estat un error majúscul de la majoria dels líders del procés. Dels líders polítics i dels líders socials. És el que passa quan tots són «tropa» i els oficials tenen vocació de gerents de taverna. La visió resta enterbolida.

Ara, la qüestió no és menor: què volen fer a Madrid els postconvergents, incapaços de treure's del damunt el senyor de Waterloo, i què volen fer-hi els republicans?

Sembla que entre els primers s'imposa el discurs del col·lapse de les institucions de l'Estat, però això tant pot agradar al sector més radical com expulsar el sector de votants més predisposats a entendre's amb tercers.

I què pretén ERC? Abatre els postconvergents i deixar-los literalment en calçotets en el grup mixt. Convertir-los en insignificants.

Tot allò que succeeixi després a l'hemicicle serà administrat després. Així s'ha de llegir que la candidatura l'encapçali en Junqueras. Ara toca afeblir encara més les deixalles de l'antiga CiU.

Quan el present decep, el passat brilla. El magma dels antics votants de CiU, repartits avui entre els republicans, el CS i el PDeCAT (o com es digui) no ha oblidat i menys ha renegat de l'etapa de l'«ara, decidirem» que la desapareguda CiU va recórrer amb innegable èxit.

La base electoral dels postconvergents està massa estressada i poc o gens disposada a mantenir-se en l'agonia d'una república no conquerida.

Puigdemont comença a ser una nosa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit