Cinc milions d'espanyols van trencar no fa gaire el bipartidisme en votar un partit ultraesquerrà 2.0 que s'ho feia de meravella a les xarxes socials per vendre amb cares noves els acudits vells de Lenin. Ara es completa el cercle amb l'arribada d'un altre també expert en tècniques de propaganda cibernètica que ofereix des de l'extrema dreta idees dels anys trenta del passat segle, lleugerament retocades per a l'ocasió. Per fortuna, aquesta nova guerra civil és purament virtual i no arribaran els odis -ni de bon tros, la sang- al riu.

Tornen, això sí, després de quaranta anys de Constitució i liberalisme a l'europea que han convertit Espanya en el país estadísticament més sa del món, les dues ideologies que van desembocar cap al remot 1936 en la fúnebre contesa que tant segueix excitant a molts.

Per sort, va ser el mateix Karl Marx qui va advertir que la història es repeteix dues vegades: la primera com a tragèdia, i la segona com a farsa. Aquesta Espanya, relativament pròspera en l'econòmic i decididament avançada en matèria social i de costums, s'assembla tant a la dels terribles anys trenta com un ou a una castanya. Per molt aficionats que alguns espanyols siguin a recordar les batalletes de l'avi Cebolleta, no es donen les condicions, ni el temps, ni l'ocasió, per reincidir en les velles tendències caïnites del país.

Ni els que creuen que guanyaran aquella guerra a la pròrroga -perquè sí, es pot-, ni els que tornen a omplir-ho tot amb banderes al vent i olor de pólvora de cigaló aconseguiran el seu propòsit d'enfrontar la meitat d'Espanya amb l'altra mitja. El que fa gairebé un segle va ser tragèdia -i de les grans- no passarà ara de sainet que es resoldrà amb l'habitual repartiment de càrrecs i nòmines entre els que obtinguin la victòria a les urnes.

Com a màxim, els ferotges candidats ultres que proposen posar-ho tot cap per avall faran el que aquell valentot del sonet de Cervantes: « Caló el chapeo, requirió la espada, miró al soslayo, fuese, y no hubo nada». La fàcil explicació és que ja no existeixen dues Espanyes, sinó tantes com espanyols. La democràcia, per a la qual Franco deia interessadament que no estàvem preparats ni ho estaríem mai, ha quallat amb rara facilitat en aquest que va ser país de capellans trabucaires i militarots sempre disposats a la insurrecció.

Tot això és ja part del passat, com la mòmia del dictador que uns volen treure en processó; o la fòbia vagament islàmica a les dones que altres fan servir com a reclam electoral. Tant els ultres de babord com els d'estribord tenen la seva clientela, és clar; però aquesta sempre serà minoritària. Ara som gent civilitzada que manté nets els carrers, respecta els passos de zebra, té cura dels animals i gaudeix d'un dels millors sistemes de protecció social i sanitària del món. Un país d'individus lliures, als quals resulta complicat estabular en un sol catecisme ideològic.

No queda res de la fosca Espanya que Goya va retratar en la brillant metàfora del seu Duel a garrotades. Igual que aquest quadre, les idees dels nous venedors de guerretes -encara que només siguin verbals- estan destinades al museu. Una altra cosa és que una part dels electors els compri a les urnes aquesta afició als contes de gestes bèl·liques. La democràcia és molt avorrida, ja se sap.