El viatge continua. L'interior està compost de diferents matèries. A cada pas descobreixen nous escenaris, en algunes raconades hi troben burres i grifons estacats, munts d'excrements, que profereixen estranys udols, en altres, veuen pilons d'ossos. No duen llum sinó que s'orienten gràcies al ressol d'un foc encès a les profunditats. Fa temps que han perdut la brúixola i l'antic cronograma que els orientava. La llum, de vegades refulgent i sovint intuïda, projecta moltes ombres. Aprenen a descodificar-les mentre se'ls desmunta el sentit de la realitat. Necessiten crear-ne una de nova. En una sala gran, dos guardians d'edat infinita i vestits com al segle dinou -Paco i Pilar- apareixen i es fonen, no diuen res i els ensenyen papers i els donen aigua. Aigua de roca i amb un punt d'agulla inquietant. El més petit de tots, cada vegada que empassega, remuga i afirma que Déu primer els va posar a prova i, ara, els jutja. Se'l creuen perquè, cada vegada, a les parets s'hi dibuixen jutges carregats de punyetes esfereïdores. No recorden quan van entrar-hi ni quina llei sagrada van transgredir. Confien a trobar el foc. Si se'l fan seu potser podran refer el laberint de tornada i sortir a l'aire lliure. Obliden què vol dir «aire lliure». La veritat està en les ombres i, també, en les veus que ressonen amb to acusador. Passen arran de marbre polit -verd malaltís- i creus que sustenten cristos. La sang degota amb un soroll eixordador. Encara són dotze; fa temps que no passen llista. El temps és una engruna del passat i d'allò que amaga el coneixement. Cada vegada se'ls fa més clar que són culpables. Les ombres i les veus que carriquegen ho determinen. La caverna els ha sentenciat.
