DIssabte
militaritzar carrers
Camino entre milers d'Armilles grogues a la place de la Comédie de Bordeus. Busco paral·lelismes amb les mobilitzacions catalanes. No en trobo. Aquí els rostres són greus, l'ambient gens festiu, i la desorganització absoluta. Un sol megàfon per donar unes instruccions que ningú segueix. A cada un a qui es pregunta perquè protesta, explica un motiu diferent. Només el cabreig els mancomuna.
Amb un mur artificial, fet de metacrilat amb malla de ferro, la policia i els gendarmes han tancat la cours de l'Intendance. És una de les avingudes importants de la ciutat. Dins d'aquest carrer s'amaguen tanquetes i una multitud d'agents amb cuirasses de «robocop». La ciutat està presa per centenars de furgonetes policials. Mai n'havia vist tantes juntes i això que visc a Catalunya. Alguns gilets jaunes s'acosten a l'anguniosa i gegantina tanca. De sobte se senten canonades. Des de l'Intendance, la policia dispara granades lacrimògenes que cauen davant d'un tòtem de Jaume Plensa. Els ulls em comencen a picar com si m'hagués rentat la cara amb pebre blanc i xinxetes, i a la gola i als pulmons sembla que m'hi hagi entrat mig quilo de wasabi. No recordava l'efecte dels lacrimògens des de les salvatges protestes del camioners a la Jonquera fa 30 anys. Les granades ens fan córrer a tots com bojos i refugiar-nos sota les columnes del Gran Teatre, construït el segle XVIII per un nebot del cardenal Richelieu. Els armilles es dispersen i la protesta s'estén per tota la ciutat. Cremen caixers automàtics. Els vidres dels bancs estan tapats amb gegantines fustes conglomerades perquè cada dissabte els gilets els trencaven. Una mica més tard, alguns manifestants surten propulsats per terra quan la policia dispara aigua amb canons des de les tanquetes.
Un helicòpter sobrevola la ciutat insistentment provocant una banda sonora bèl·lica. En això sí que recorda l'octubre del 17 a Barcelona. A França manifestants i policia són molt bèsties. Manuel Valls, com a ministre de l'Interior i com a primer ministre va ser qui va idear la criminalització de qualsevol moviment social, dins de l'estratègia que per guanyar eleccions sempre cal un enemic, per enviar-li la policia i la justícia. Sembla que part de la doctrina Valls es manté ara amb Macron. Traslladarà a Barcelona el llibret?
No hi ha fil conductor entre les protestes d'un país i l'altre. L'únic paral·lelisme és un carrer cada vegada més militaritzat. Vaig cap a la place Quinconces a buscar l'estàtua de Montesquieu perquè m'inspiri.
DIumenge tributs
Concert tribut a Areta Franklin a l'auditori de Girona. S'han posat molt de moda els tributs que consisteixen en convertir els morts en ídols. A falta d'ídols vius o a causa d'estrelles contemporànies mediocres, sempre es pot recórrer a la fossa comuna del rock i del pop per muntar lucratives gires o concerts puntuals. Ja sigui un tribut a Michael Jackson, a Freddie Mercury... En aquest últim cas, els seus excompanys l'han convertit en una portentosa marca, després de Bohemian Rhapsody, on deixen a caldo el mort perquè la historia sempre l'escriuen els vius.
Tornant als tributs. Sempre ens ha agradat viure el que mai vàrem viure, encara que sovint sigui amb succedanis entre ridículs i molt ridículs.
DIlluns destruir art
Es pot estar d'acord o en desacord amb el mural «la Manada», que l'artista Quim Domene ha fet a Olot. Fins i tot es pot debatre la idoneïtat de que s'exhibeixi en un espai públic. Però la destrucció d'obres artístiques pel sol fet d'estar-hi en desacord només porta infausts records i pitjors auguris. L'estat totalitari Alemany va decidir declarar art degenerat determinada obra, ja fos per la temàtica o perquè l'havia fet algun jueu. Prèviament a fer-se amb el poder, les milícies d'assalt del partit nazi ja havien assenyalat i atacat art i artistes.
DImarts enric millo
Declara davant del Suprem aquell que un dia va ser Josep Enric Millo. Ara Enric Millo. No tinc res a dir sobre aquesta persona. Ja he dit tot el que volia dir.
DImecres
alguns homes bons?
Alguns homes bons és una pel·lícula de Rob Reiner de 1992. Tracta d'un judici per l'assassinat d'un «marine» per part dels seus companys a Guantánamo. Nathan R. Jessep és el comandant d'aquesta sòrdida base militar a Cuba. En aquest judici, un jove advocat militar posa en joc la seva carrera en un duríssim i encès interrogatori a aquest comandant, que és un heroi nacional. Al final l'arrogància fa explotar el condecorat militar i entre crits i amenaces a l'advocat, cau en el parany i s'autoinculpa. Reconeix que va donar l'ordre de castigar (amb resultat de mort) el «marine» i, malgrat ser un simple testimoni, surt de la sala emmanillat. Ni entre els advocats del judici del procés hi trobem un Tom Cruise, per molt que Xavier Melero tingui moments cinematogràfics, ni Pérez de los Cobos, un home rodó de veu aflautada, té la poderosa presència de Jack Nicholson. Però sobretot i el més important, el judici del procés no és cap magnífica pel·lícula americana i ni tan sols un judici americà, sinó un judici sota sospita internacional amb uns testimonis de la fiscalia de l'estat que porten la lliçó massa apresa. Testimonis amb perfecte simbiosi amb les acusacions i amb el relat de les portades i editorials perfectament aprés.
Està per veure si la sentència s'escriu a la plaça Villa de París o al carrer Juan Ignacio Luca de Tena.
DIjous Aneu-vos-en en pau
Només estudia religió un 29% d'alumnes de les comarques de gironines. Cada any hi ha menys alumnat. El Bisbat ho considera «preocupant» i ho atribueix a una societat cada vegada més laica, i al fet que els nens que avui van a classe són fills d'uns pares que ja no van estudiar aquesta matèria i que es pensen que és com enviar-los a fer catequesi.
El problema de les classes de religió que, efectivament, avui en dia podríem situar-les com una matèria d'humanitats, és que durant molts anys s'impartien dins d'una sotana (en el millor dels casos posada), amb la Bíblia a la mà i amb un regla per picar dits a l'altra. I aconseguir que s'oblidi allò és difícil per no dir impossible.
DIvendres
Groucho al Suprem
Si la declaració del que va ser comissari d'informació dels Mossos d'Esquadra i cap de la regió policial de Girona, Manel Castellví, dura 5 minuts més, tots els votants de l'1 d'octubre acaben convençuts que van cometre rebel·lió, un delicte que a aquestes alçades no es creu ni Vox. I si enlloc de 5, dura 10 minuts, acaba posant-se un barret fet amb paper de diari i reconeix que ell és Napoleó i presenta Oriol Junqueras com a Charles Manson.
Em costa recordar un testimoni tant delirant com el que ha fet davant del Suprem el comissari prejubilat. Semblava una conferència de Groucho Marx. Les seves respostes han perjudicat molt els seus companys encausats. Un testimoni que resulta més demolidor pels interessos dels independentistes, que no pas el de la senyora que el dia 20 de setembre de 2017 pretenia que la portessin a casa en helicòpter.
