10 de març de 2019
10.03.2019
Diari de Girona

la inacabada

10.03.2019 | 06:00
la inacabada

En música, no són excepcionals les obres inacabades. Mozart només va poder complir a mitges amb el seu encàrrec de compondre un rèquiem, treball que va culminar el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr. Anton Bruckner tampoc va poder acabar la seva Novena simfonia –dedicada al «bon Déu»– i diversos compositors contemporanis van intentar –amb més o menys fortuna– completar l'últim moviment a partir dels esbossos que havia deixat el mestre d'Ansfelden. Al neuròtic Gustav Mahler li devem una altra gran peça inacabada: la seva Desena simfonia, de la que sol interpretar-se el profund i esfereïdor adagi inicial. Giacomo Puccini tampoc va poder concloure la seva òpera Turandot –que estrenaria el 1926 el tenor aragonès Miguel Fleta sota la batuta d'Arturo Toscanini a La Scala de Milà–, tasca que va realitzar –sense massa encert, tot cal dir-ho– un altre deixeble: Franco Alfano. Poques vegades aquests treballs aporten alguna cosa, de manera que cal preguntar-se si moltes d'aquestes peces no seria millor deixar-les senzillament tal com van quedar: escoltar l'original i reconèixer la seva grandesa en la imperfecció. És el cas paradigmàtic de la Novena de Bruckner, una autèntica obra mestra en la qual l'últim moviment s'esvaeix en una pau misteriosa, transida de silenci. Hi ha dues interpretacions sublims d'aquesta immortal partitura que ens acosten al valor salvífic de l'art. La primera és un registre en viu de 1944. Furtwängler dirigeix ??l'Orquestra Filharmònica de Berlín en ple avanç de les tropes aliades. El director dirigeix ??subjugat per les ombres d'un món que s'acosta al seu final. La segona gran gravació és un altre registre en viu, aquest cop a Munic, amb el romanès Sergiu Celibidache al capdavant. Si la primera d'aquestes versions destaca pel dramatisme agònic de la música –un raid aeri avançava en aquells moments sobre Berlín–, els muniquesos transfiguren les notes fins a situar-les fora del temps, com si estiguéssim pregant davant una icona. Qualsevol paraula que es pronunciï després dels últims acords de la Novena no té sentit.
Un potent programa d'intel·ligència artificial desenvolupat per Huawei s'ha llançat a la tasca de rematar una altra obra mestra inacabada: la Simfonia número 8 de Schubert. Esforç en va. En realitat, ni tan sols sabem si el compositor considerava inconclusa la seva obra, doncs –ja que encara que es conserven alguns compassos de l'scherzo– la veritat és que Schubert sembla haver deixat a posta la partitura reduïda a dos moviments. Tots dos prodigiosos. Tots dos, es diu, compostos sota els primers símptomes de la malaltia que el portaria prematurament a la tomba amb prou feines 31 anys. Ara Huawei ha volgut demostrar que cap camp està vetat a la intel·ligència lògica de les màquines, ni tan sols el de les muses. S'atreviran aviat amb Velázquez o Leonardo, amb Borromini o Gaudí, amb Cervantes o Shakespeare? A saber. No seria el primer llibre escrit per una màquina, com tampoc –ara ho sabem– la primera composició de música clàssica. I, no obstant això, pretendre que podem reduir l'home a una suma d'algoritmes constitueix un dels ideals més absurds de la nostra època.
Els perills de la intel·ligència artificial per a la llibertat humana no són menors i sobre ells han alertat, per exemple, algunes figures públiques com Elon Musk, creador dels cotxes Tesla. Però els seus beneficis també seran visibles en el futur. No és el cas, per descomptat, de la creació artística: deixem a La Inacabada romandre inacabada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook