Des de fa anys és fàcil escoltar que la mida de les empreses catalanes és massa petita per excel·lir en el món competitiu global. Jo fa 41 anys que treballo. En aquests anys la producció de la nostra empresa ha passat de fabricar 200 milions de metres quadrats de paper a l'any, a 1.600 milions, un augment del 700%. Si ho expressem de forma relativa per a cada lloc de treball, a l'any 1978 fabricàvem 5 milions de m2 de paper per cada treballador i ara en fabriquem 20 milions per treballador, un augment del 300%. Doncs bé, en tots aquests 41 anys he escoltat molts banquers que ens han visitat dir que érem massa petits. Sovint els he dit: mira'm als ulls, et sembla que a mi m'agrada ser petit? Creus que una indústria pot invertir amb els tipus d'interès que tenim (del 5 al 18% segons els anys) i amb amortitzacions dels préstecs a 5 anys? No es pot fer una inversió de 30 milions d'euros amb amortitzacions a 5 o 7 anys, cal que siguin de 10 o 15 anys. Aquesta és la diferència entre la mida de la Pime catalana i la Mittelstand alemanya, on el finançament l'ha tingut històricament adaptat a les necessitats de cada sector.

Les pimes catalanes i espanyoles han tingut una llosa al damunt per créixer i aquesta llosa es diu gran empresa, organitzada en forma de lobby, monopoli i oligopoli. Això explica el model de finançament bancari sobre les pimes a curt termini (primer amb lletres de canvi, després amb pòlisses de crèdit), també la morositat de les grans empreses, abusant en el pagament a 180 o 365 dies a pimes que subcontracten, la compra pública feta en paquets grans a mida de grans empreses que impedeixen a les pimes fer-hi front, el preu de l'electricitat abusiu (els beneficis de les elèctriques van pujar mentre el consum baixava per la crisi!), o una telefonia cara i de baixa qualitat als polígons industrials. A això encara hi cal afegir una fiscalitat a favor de les grans empreses que paguen molt menys impost de beneficis que les pimes.

Ens trobem davant un model extractiu a favor de les grans empreses, lluny d'un model inclusiu i transparent que demana una economia moderna i que reclama el teixit de pimes. Ha costat anys entendre-ho, però la realitat porta a veure que les grans empreses i les pimes no poden ser representades per la mateixa patronal. Així passa als nostres països veïns França i Itàlia, on les patronals de grans empreses i pimes són diferents, també a la resta d'Europa. Però a Espanya la CEOE es va atorgar la representació dels dos conjunts d'empreses creant una subpatronal filial, Cepyme, al seu si. La mateixa cosa va passar a Catalunya amb Foment i Fepime.

Des de fa anys Pimec intenta canviar aquesta situació demanant més representació per a les pimes en els llocs on es negocia. El conseller Felip Puig el 2008 va intentar arreglar la representació, que posteriorment va ser impugnada per Foment als Tribunals. Després d'anys aquests han fallat que s'havia de mesurar la representativitat de cada patronal per poder atorgar els llocs corresponents. Aquest exercici acaba el 19 de març. Foment fa una proposta d'acord per no haver de mesurar la representativitat de 65% per Foment i 35% per Pimec, millorant el 25% actual. Pimec no vol baixar del 50% i jo penso que no s'ha de negociar res i acceptar la representativitat que doni la mesura directa.

Foment diu que no pot tenir la mateixa representativitat un treballador autònom (un enguixador, per exemple) que la Seat. Llavors quin criteri seguim? El vot ponderat per facturació? El vot ponderat per treballadors? El vot ponderat per exportació? No s'adonen que fan el ridícul i que això ens portaria el retorn al model feudal? Les pimes a Catalunya són el 99,8% de les empreses, que representen el 65% del PIB, el 60% del valor afegit i el 70% dels llocs de treball. A partir d'aquí, la representació de Foment hauria de ser del 35%, molt lluny del 65% que pretenen i lluny del 50% que generosament ofereix Pimec.

La lluita patronal és una lluita de poder, la mateixa lluita de poder que hi ha entre Catalunya i Espanya. És una lluita que no accepta maneres abusives de ser tractat, que exigeix transparència, equitat i solidaritat. En el fons és una lluita per assolir una democràcia avançada, per suprimir avantatges d'uns sobre els altres, per acabar amb l'economia de l'amiguisme, del control del BOE que permet l'extracció sobre el conjunt. Algú ha trobat a faltar les seus de Caixabank, Banc de Sabadell o Naturgy? L'economia no, i el teixit empresarial encara menys. La capacitat de reacció de les pimes catalanes exportant cada vegada més malgrat tenir un tractament inadequat de finançament, un elevat preu de l'energia i uns millorable fiscalitat, és sorprenent. És clar que això es fa a costa de disminuir els salaris potencials, sacrificar beneficis empresarials i, per tant, renunciar a una certa capacitat de créixer.

Aquesta lluita ara s'estendrà als sindicats, on els sindicats autòctons comencen a plantar cara a la UGT i a CCOO. És a dir, el distanciament entre Catalunya i Espanya no ha fet més que començar perquè aquí hem començat un moviment de reforçament de valors que allà no volen fer. I això no es pot aturar per més accions de força, per més mentides i subterfugis que es facin. Catalunya exporta tant com Andalusia, Madrid i Múrcia junts, o com Comunitat Valenciana, País Basc i Galícia junts. Aquesta és la nostra força!