Si se sumessin totes les pantalles de televisió del món, donarien lloc a un mur gegantí, infinitament més alt i llarg que el que imagina Trump per a la frontera entre Mèxic i els EUA. I si a aquest mur se li afegissin les pantalles de tots el mòbils i de totes les tauletes en circulació, potser el mur arribaria a la Lluna o a Mart, no en tinc ni idea, però resultaria del tot inabordable. Aquest mur, encara que fragmentat, existeix, i ningú ha aconseguit traspassar-lo com Alícia va travessar el mirall per explicar-nos el que va trobar en el costat d'allà. Ni idea, en fi, del que hi ha a la rebotiga de les pantalles en l'observació de les quals perdem tant de temps.

Estic de viatge, en un tren que va gairebé a tres-cents quilòmetres per hora. La majoria de la gent roman absorta en els seus ordinadors i altres artefactes de pantalla plana. Jo també. El meu aparell pesa només uns grams, però les seves prestacions podrien mesurar-se en tones. No sé si en tones d'informació, de bits, de dades o en tones de foscor. Puc usar-lo per telefonar, per veure una pel·lícula, per escriure, per rebre i enviar correus electrònics, per escoltar música o novel·les, per consultar tots els llibres del món, per comprar roba o marisc, indistintament, per programar la meva agenda, per jugar, per deixar-me recordatoris, per parlar amb Siri, per fer fotografies i vídeos, per veure si plou a la ciutat a la qual em dirigeixo, per comprovar els quilòmetres que vaig caminar ahir, així com les escales que vaig pujar o baixar, i revisar la meva fortalesa cardíaca, per veure l'hora, per gravar notes de veu, per veure la tele o escoltar la ràdio, per realitzar una operació bancària, per compondre música, per prendre mesures i dur a terme operacions matemàtiques...

Dec haver enumerat el cinc o sis per cent de les utilitats que puc obtenir del telèfon mòbil. Malgrat això, ho percebo com un mur que m'impedeix travessar la frontera. Hi ha algú aquí, a l'altra banda? Segur que sí, i que em vigila, ens vigila, i sap que m'acabo de prendre un ibuprofèn. En altres paraules, vivim, com el protagonista d'El show de Truman, en un decorat amb una porta dissimulada no sé on.