Hi ha dues accepcions de la paraula escatologia. Una és d'àmbit religiós i significa la «doctrina sobre la renovada existència del món i de l'home a la fi de la història i més enllà de la mort». L'altra, del camp de l'antropologia, es refereix a «un conjunt d'expressions, imatges o al·lusions relacionades amb els excrements».

Es tracta de conceptes contradictoris. Per una part, l'estudi teològic de les coses del «més enllà» i, per l'altra, aspectes del «més aquí» tan prosaics com són les defecacions.

Doncs bé, en la campanya per a les properes eleccions generals del 28 d'abril, hi ha símptomes que apunten a una superació d'aquestes concepcions oposades.

En efecte, les formacions polítiques «d'esquerres» pregonen un futur de llibertat, igualtat i solidaritat. Prometen redistribuir la renda, combatre la corrupció i no permetre els dictats del mercat global. Persegueixen somnis d'una Icària imaginada pel socialista utòpic Êtienne Cabet, d'una Arcàdia feliç, idíl·lica i bucòlica, cantada pel poeta Virgili, o de viatjar a Ítaca, destí desitjat i llunyà, segons el poema de Konstantinos Kavafis.

Per contra, els partits «de dretes» proclamen el fracàs del «socialisme real», la manca d'alternativa al capitalisme, el triomf del neoliberalisme, l'eficàcia del consumisme, la cobdícia generadora d'oportunitats i la primacia dels desitjos individuals enfront de les necessitats col·lectives. Malgrat l'optimisme forçat, també són somnis desmentits per la pervivència de les desigualtats socials.

Uns i altres, però, coincideixen a tirar-se els plats pel cap. Només cal escoltar o llegir, en discursos i entrevistes, els insults, les paraules gruixudes, les desqualificacions personals horribles, l'odi visceral per a qui no opina igual o la rancúnia contra l'adversari, convertit en enemic.

De fet, polítics irresponsables afavoreixen l'aparició dels qui opinen amb el ventre, expel·leixen femta, evacuen excrements, escampen dejeccions i omplen de deposicions les xarxes socials.

En aquest context, Catalunya es mereix un capítol a part. Si bé la teologia escatològica és comuna a la de la resta d'Espanya, l'escatologia excremental no admet comparació.

En català conjugar el verb cagar és bufar i fer ampolles: Cagar-la, cagar-se a les calces, cagar-se en algú, me cago en l'ou... Per Nadal, al pessebre hi ha la figura del caganer i es fa cagar el tió. Entre els refranys: «Caga el rei, caga el papa, i de cagar ningú s'escapa». «Acudit de vell, caga't en ell». «Menja fort, caga fort, i no tingues temor a la mort». «Qui està sol, caga, pixa i fa el que vol». «Més val un bon cagar que un bon dinar».

Qui en dona més? Doncs, cagar-se en tot! I no perdre l'esperança en un canvi radical.