Conec en Carles Monguilod i Agustí des de fa molt anys. Va ser l'advocat de la meva família i també l'advocat contrari en una demanda que em vaig veure obligat a presentar contra uns polítics municipals. I per arrodonir-ho ell i la seva família estiuegen al meu poble des de fa un munt d'anys. En tinc un gran concepte, d'en Carles, tant com a persona com a professional del dret. És intel·ligent, íntegre i un excel·lent advocat, dels que val més tenir al teu costat que en contra. El seu prestigi com a advocat penalista és inqüestionable arreu de les contrades gironines i, després d'alguns casos de gran ressonància mediàtica que amb gran èxit va defensar, la seva fama i prestigi s'ha escampat ençà i enllà de Catalunya -actualment és el defensor del director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo.

És precisament per tot això que, ara fa aproximadament un mes, quan jo estava distretament mirant i escoltant una tertúlia de TV3, vaig reparar que un dels convidats era en Carles i posant-hi més atenció vaig poder comprovar que gràcies a la seva intervenció els televidents vàrem poder gaudir d'una vertadera lliçó magistral de dret penal. El tema de la tertúlia versava sobre els incidents ocorreguts el 16 de gener proppassat de bon matí a Girona i Verges en què forces de la temuda brigada provincial de Barcelona de la Policia Nacional espanyola havien detingut un total de 16 persones, entre elles els alcaldes de Verges, Ignasi Sabater, i el de Celrà, Dani Cornellà, acusades de estar relacionades amb l'ocupació de les vies de l'AVE en l'aniversari de l'1 d'octubre. A la tarda també varen detenir el fotoperiodista barceloní Carles Palacio. Va quedar ben clar al llarg del programa en quines circumstàncies es varen produir les detencions i quin va ser el paper que hi varen jugar la policia i els detinguts. El lletrat gironí va explicar de forma clara i entenedora per a tothom que, malgrat que els altres contertulians i, probablement, molts televidents, s'esgarrifaven i no ho entenien, el comportament de la policia havia estat en tot moment totalment ajustat a dret, que les lleis vigents en aquest país els permetien actuar como ho havien fet. A més a més, encara que no era necessari perquè tothom sap que quan Carles Monguilod tracta de dret penal parla ex cathedra, el ministre de l'Interior del Govern de l'Estat, Fernando Grande-Marlaska, que també és jutge, el 21 de febrer davant la Comissió d'Interior del Congrés de Diputats va justificar les detencions de les 16 persones i del fotoperiodista amb arguments semblants o idèntics als emprats per Carles Monguilod.

He esperat a redactar aquest article més d'un mes des que va tenir lloc la tertúlia televisiva esmentada per si alguna veu autoritzada opugnava l'opinió manifestada per en Carles. Com era d'esperar, fins avui, ningú ha dit ni piu. Davant aquesta realitat entenc que cal considerar que un país on, pel simple i senzill tràmit de fer-los entrega d'una citació judicial, uns policies encaputxats, sense identificar-se com a tals, sense ordre expressa de cap jutge, poden detenir càrrecs electes i emportar-se'ls a la caserna amb cotxes sense distintius i tenir-los hores detinguts, obligant el lletrat que va anar a prestar-los assistència legal a parlar en castellà si volia veure els detinguts, és que aquest país és el menys semblant a una democràcia que he vist a la meva ja llarga vida. I el més greu del cas no és la forma d'actuar de la policia, que ho és i molt. El més greu és que les detencions es varen poder fer sota l'empara d'unes lleis vigents més pròpies de països com la Cuba de l'època dels germans Castro, la Rússia d'en Putin o la Turquia de l'Erdogan, però en cap cas com es correspon al d'un vertader Estat de Dret.

L'ínclita senyora Irene Lozano, exdiputada del partit UPyD i avui al PSOE, recentment nomenada titular de la Secretaría del Estado de la España Global, com a responsable del programa engegat a correcuita pel Govern espanyol per intentar rentar la imatge d'Espanya a l'estranger, molt seriosament, assegura a qui vol escoltar-la, que Espanya és una democràcia consolidada i un vertader Estat de Dret, ignorant aquella vella dita castellana que diu «dime de qué presumes y te diré de qué careces». La veritat és que, atesos els esdeveniments que vivim, d'Estat en patim molt, però de Dret en gaudim molt poc o gens.