Durant anys, potser dècades, Itàlia va viure en una mena de temps mort. La política presagiava ja tots els mals de la manca d'estabilitat parlamentària, però l'economia seguia el seu curs amb relativa normalitat. Es parlava llavors de l'existència de compartiments estancs, que protegien la societat civil i el teixit industrial dels vicis de l'Administració. L'endeutament públic era majúscul però quedava compensat per l'estalvi privat. Els efectes del crac demogràfic -Itàlia és un dels països més envellits del món- encara no eren evidents. La debilitat secular de la lira afavoria el múscul exportador de la indústria, que gaudia a més del prestigi del seu disseny. La seva riquesa agrícola era -i és- només comparable a la francesa. I la política -malgrat tot- es caracteritzava per una barreja única de cinisme i finezza capaç de preservar la ciutadania del maniqueisme que afligeix ??altres països. La seva empenta econòmica no era òbviament ja la de la postguerra, però Itàlia encara no s'havia convertit en el malalt d'Europa. O en un d'ells. Es creia llavors que els efectes d'un mal govern no eren necessàriament osmòtics. I, en realitat, el creixement del PIB així ho reflectia. Fins que va deixar de fer-ho. La moralitat lògica va ser que no es pot prosperar sense una bona Administració. «Alguna cosa fa olor de podrit a l'Estat de Dinamarca», llegim a Hamlet. De la mateixa manera, un govern ineficient estén els seus tentacles en totes direccions. Itàlia no ha estat una excepció. I em temo que Espanya tampoc ho serà.
La crisi espanyola constitueix el reflex de moltes altres crisis paral·leles, nacionals i europees. La partitocràcia s'amplifica, en aquest sentit, les profundes fissures -tant socials com polítiques- que recorren el país. Igual que succeeix en el famós llibre de Gertrude Himmelfarb One nation, two cultures, les fosses ideològiques són tan profundes que només un acte decisiu d'enorme generositat i intel·ligència -un gran pacte de govern entre els partits principals- pot actuar d'antídot davant d'un mal que s'ha estès amb fúria excessiva. Rebaixar el to d'enfrontament cultural és crucial si volem recuperar l'humus de confiança mútua i entesa que tot país necessita. Perquè, en efecte, ni la crispació política, ni l'escalada als extrems, ni la fragilitat dels governs resulten innòcues. La societat exigeix ??que s'assumeixin reptes, es prenguin decisions, es depurin les errades i es miri cap endavant. L'exemple italià -o l+argentí o el belga- són perfectes per demostrar que hi ha decadències que es couen a foc lent generació rere generació, dècada rere dècada. El perill espanyol passa per reproduir una atmosfera d'inestabilitat contínua, que porti a enquistar nostre nus de tensions mentre s'escurcen les legislatures.
Del 28 d'abril en pot tornar a sortir un país senzillament ingovernable. La mala relació personal entre els líders es tradueix en el to aspre dels discursos i en les línies vermelles amb què s'amenacen mútuament. El llenguatge bel·licista presenta els diferents actors sota la dialèctica amic-enemic, tan allunyada dels postulats integradors del parlamentarisme democràtic. La famosa desconnexió emocional existent entre els votants suggereix que ens endinsem en un territori conflictiu ja ben cartografiat per la història. Una lenta decadència a la italiana resulta un escenari previsible si els partits no assumeixen la seva responsabilitat. Una lenta decadència fruit de l'estancament de les aigües i de les ombres perverses de la ideologia, afavorides pel poder i les emocions. Una lenta decadència que, com llegim al Hamlet, farà que alguna cosa faci olor de podrit.
