11 de març de 2019
11.03.2019
Diari de Girona

Pactar o no pactar

11.03.2019 | 06:00
Pactar o no pactar

No hi ha democràcia sense pacte, ja que l'anomenada democràcia unànime només pot donar lloc a un Estat totalitari. El pluralisme distingeix les veritables democràcies i comporta la limitació d'aquestes pel Dret a fi de preservar la llibertat de les minories. La mateixa Constitució democràtica resulta el fruit d'un ampli pacte fundacional de la comunitat política. Els qui es regeixen per la Constitució accepten, doncs, que la contesa partidària en els processos electorals i al Parlament, en no tenir lloc entre enemics, sinó entre adversaris dignes de respecte, ha de concloure, arribat el cas, en la creació d'aliances teixides sobre un programa comú de govern.

Des de 1978 fins avui, no hi ha hagut en l'àmbit nacional executius de coalició. Per felicitat dels partits nacionalistes catalans i bascos, cada Govern necessitat de suport suplementari al Congrés dels Diputats ha preferit comptar amb el suport «extern» de tals partits abans de buscar una fórmula d'entesa amb el principal partit de l'oposició. Des de la perspectiva que dona el temps, veiem ara clarament que els nacionalistes –sempre amb un peu dins i un altre fora del règim constitucional, fins i tot aquells considerats menys radicals– mai han volgut implicar-se en un projecte nacional espanyol mitjançant la participació en un gabinet de coalició, ja fos socialista o popular. Si Cambó aixequés el cap! L'últim nacionalista que va tenir un ideari modernitzador per a tot Espanya va ser Miquel Roca.

Doncs bé: la disposició al pacte ha d'estar en l'ADN de qualsevol demòcrata. La democràcia constitucional, i més encara el parlamentarisme dins d'ella, no admet la distinció entre partits «leprosos» i partits «nets». En el marc de la Constitució, l'observança s'ha de tenir sempre per inexcusable fins i tot si se'n discrepa, hi caben múltiples combinacions d'aliances polítiques, totes lícites. La II República, paradigma d'un atroç sectarisme que la va conduir al fracàs per estrènyer de manera suïcida la seva base de legitimació, va cometre l'error de vetar la CEDA, que era gairebé tant com prescindir de la meitat del país. Per descomptat, els cordons sanitaris únicament serveixen per estimular la polarització, primer en la política i després en la societat.

La declaració de la direcció de Ciutadans en el sentit de descartar qualsevol pacte postelectoral amb els socialistes suposa un moviment tàctic dirigit a captar votants del Partit Popular. Pel que sembla, els assessors en demoscòpia d'Albert Rivera jutgen menyspreable la fugida de sufragis que per aquest motiu poguessin emigrar cap al camp socialista. Al PSOE aquesta maniobra li ha anat fatal, ja que esperava pescar en aigües del centre, donant per descomptat que la fragmentació de Podem i la deriva del seu cabal de vots se saldaria en el seu benefici sense necessitat de fer excessius gestos de complicitat esquerrans durant la campanya electoral. Tant el PSOE com Cs han demostrat ja la seva capacitat d'entesa mútua en altres conjuntures: així en el pacte d'investidura Sánchez-Rivera de 2016 al qual Pablo Iglesias es va negar a donar suport, cometent, per cert, el major error de la seva vida; i igualment en l'acord d'investidura de Susana Díaz el 2015. Esperem que aquesta ductilitat de les dues forces polítiques es recobri després dels pròxims comicis d'abril si això fos la millor opció per a l'estabilitat institucional d'Espanya. Veurem llavors què queda del destemperat desaire actual.

Mai hem tingut un Govern conjunt dels dos grans partits nacionals i això em sembla que evidencia una greu anomalia del nostre sistema polític. És com si el PSOE i el PP pertanyessin a cultures polítiques diferents que la força integradora de la Constitució hagués estat incapaç d'unir. Tenen en això molta més responsabilitat els socialistes, la falta de maduresa per superar els ressentiments històrics es trasllueix en aquesta perpètua evocació de la II República, la Guerra Civil i el franquisme en la qual encaixa la seva desenfocada visió dels populars com a reencarnació de la vella i feréstega dreta hispana. Ha donat en aquest aspecte més prova de modernitat el PP (que va acceptar sense reserves el règim de 1978, inclòs l'Estat de les Autonomies) que el PSOE. ¿Haurà après Pedro Sánchez la dolorosa lliçó rebuda per la tossuderia del seu «no és no» (a la mera abstenció del grup socialista!) a la investidura de Mariano Rajoy, que li va costar la pèrdua del lideratge del seu partit?

Finalment, els polítics han de donar exemple a la ciutadania, també en els fragors del combat electoral, de respecte als adversaris. Sobren, per tant, l'histerisme i la sobreactuació que van exhibint alguns en aquestes setmanes de final de legislatura. Exabruptes com «traidor» o «felón», entre d'altres, tenien sentit en el truculent teatre romàntic, però des dels rebles de La venganza de Don Mendo han quedat ridiculitzats a perpetuïtat. Lluny de qualsevol to melodramàtic, que ningú s'emboliqui en una altra bandera que la de l'honradesa, la intel·ligència i la capacitat de dialogar i pactar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook