Les marques cares, els teixits sofisticats i els complements elitistes són signes de distinció. Però cíclicament perden aquest atribut perquè els estrats inferiors els assimilen fins que desapareix el seu potencial simbòlic. Aquesta mutació evidencia que les persones es vesteixen d'una manera similar per integrar-se a un grup. En determinades ocasions, la roba i els seus accessoris arriben a ser una afirmació contra la política, la cultura, etc. i també contra la mateixa moda. Tot i que no comptaven amb un uniforme, en els punks originals es concentraven una sèrie de característiques: peces trencades, imperdibles, pentinats en forma de cresta... La dissenyadora britànica Vivienne Westwood va desenvolupar aquest concepte com una burla anàrquica davant de la imatge convencional de mitjan anys setanta. Després, el mercat va engolir les seves troballes i les va despullar de qualsevol càrrega ideològica fins desnaturalitzar-les. Avui, ningú se n'escandalitza: és normal. La pressió perquè cada subjecte s'afiliï a un col·lectiu és molt forta. En paral·lel, enormes quantitats de gènere desembarquen a grans cadenes de botigues. No obstant això, resulta estrany trobar-se pel carrer gent que vagi vestida exactament igual. Perviu l'esforç per imposar una identitat pròpia: a través de la cosmètica, la perruqueria, etc.
