12 de març de 2019
12.03.2019

INSCRIPCIÓ | JORNADA ESPORT I SALUT

«No t'oblidis d'escriure'm»

11.03.2019 | 23:57

No t'oblidis d'escriure'm (Edicions Tremendes) és el títol de la primera novel·la de la Clàudia Bussé Rojas (1999), una jove estudiant gironina, a qui vaig tenir el plaer d'escoltar en directe el dissabte 2 de març al «Vermut Literari» que se celebra un cop al mes a Cassà de la Selva. Des del primer moment en què va començar la presentació, vaig intuir que tenia al davant una gran història: «La història sobre la inquietud, la por i el desig de llibertat d'una de les moltes dones que van viure la guerra civil espanyola». La seva besàvia. La vida de la qual ha anat reconstruint, entre la realitat i la ficció, a partir de les cartes que la seva àvia havia guardat en un cofre al llarg de tots aquests anys. Era la correspondència entre el seu besavi, en Joan, que era al front, i la seva besàvia, la Teresa, que sobrevivia com podia mentre cuidava la filla que acabaven de tenir. La seva àvia. El seu recorregut vital des de Xerta fins arribar a terres gironines. Aquesta era la vida dels homes i les dones en temps de guerra. Dura i cruenta. La vida a través d'unes cartes, el tresor del cofre, que va ordenar i transcriure amb l'ajuda de la seva àvia. «No t'oblidis d'escriure'm», repetia el besavi. Les cartes com a únic i valuós nexe per mantenir vius els records i l'esperança.

En el meu article de febrer escrivia sobre el pes de la història com una llosa damunt de tanta i tanta gent desfeta. Sobre la guerra civil i la postguerra. Sobre la por i el silenci. No sabia que al cap de pocs dies m'esperava la trobada amb una història preciosa lligada a un període traumàtic del nostre passat a partir d'unes cartes plenes, sobretot, de llum i d'amor. Clàudia Bussé ens va explicar com havia estat el procés creatiu des de l'emoció, una gran sensibilitat i maduresa, i un discurs molt ben argumentat. També des de l'emoció compartida haig de dir que aquesta jove autora ha rescatat no solament les dues veus íntimes i properes dels seus sinó les moltes veus silenciades de les moltes dones que, des de la rereguarda, van resistir el dia a dia amb esperança o sense. Però van resistir i van enfrontar la vida que els va tocar de viure, envoltades de misèria, solitud, incomprensió i por.

Sempre la por en lluita constant contra la llibertat. Ho hem pogut veure el passat 8 de març amb els carrers plens a vessar arreu del món. I ho seguirem veient durant molts anys. Però més enllà de les dificultats i penúries que ha costat arribar fins aquí, ha pagat la pena. I m'omple d'orgull i de satisfacció veure que les joves generacions, com la Clàudia Bussé, recullen la nostra torxa, feta de sang i de foc, i la fan seva. Constatar que la nostra memòria contra l'oblit segueix vigent perquè nosaltres hem anat desant també tot allò que ens van explicar els nostres avis i les nostres àvies. I els nostres pares. És una potent cadena invisible teixida amb unes complicitats que venen de molts anys enrere, xiuxiuejades a cau d'orella o desades en un cofre. Que la memòria contra l'oblit perdura i perdurarà mentre la transmissió de generació en generació es mantingui com s'ha anat fent fins ara. La cadena invisible existeix i té vida pròpia més enllà de les dificultats del camí. S'enlaira i vola. I arriba d'un lloc a un altre quan li sembla. Com em va passar a mi el primer dissabte de març.

«No t'oblidis d'escriure'm». Tots nosaltres també ho hauríem repetit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook