El prestigiós constitucionalista nord-americà Joseph H. H. Weiler recordava, fa uns dies a Barcelona, que els efectes de la pèrdua del sentit del fet religiós en la societat no són precisament neutres. De fet, les institucions intermèdies -com parròquies, col·legis o congregaciones- propiciaven una melodia cultural significativament diferent de la que avui impera: en el moral, és clar, però sobretot en el pes que s'atorgava als deures. «Cada setmana en totes les esglésies, sinagogues, actes públics -afirma Weiler en una entrevista a La Vanguardia-, hi havia una veu que no parlava només de drets, sinó també de deures, de responsabilitat personal. Aquesta veu ha desaparegut d'Europa...». És una observació que no li hagués resultat estranya a Tocqueville, el gran filòsof de la democràcia i defensor de la transcendència de la cultura a les societats. «El despotisme -va escriure l'autor francès- pot sobreviure sense fe, però no la llibertat». La religió constituiria així «la primera de les institucions polítiques» -com recorda Himmelfarb-, tot i que no ho sigui en un sentit estricte, sinó més aviat aquest espai previ als costums, els ritus i les obligacions.

En un món dessacralitzat com el nostre, més que a la religió cal fer referència a les creences: a la qualitat d'aquestes i al seu paper cohesionador de les nacions. Sens dubte, la pregunta per les creences mesura el valor de les nostres obligacions. El narcisisme, per exemple, amb la seva tendència ombliguista, alimenta la revolta identitària que divideix els ciutadans. La temible rebel·lió de les elits ens convida a preguntar-nos -permeteu-me la ironia- per què els rics han de finançar amb subsidis els desfavorits. Per ventura no és cadascun responsable del seu propi èxit i del seu propi fracàs? I no passa de la mateixa manera també entre països -Alemanya enfront de l'Europa del sud- o entre regions? Es pot considerar el nacionalisme una fe? Es pot pensar que, en una època marcada per la secularització, la ideologia constitueix el marc principal des del qual s'interpreta la realitat.

Per això mateix, i perquè cap règim polític pot sobreviure sense una legitimitat prèvia que el cohesioni, és pel que resulta tan important conèixer la lletra petita dels mites que ens sustenten. Vivim dins d'un món d'ombres que només és real a mitges. Podem creure que gaudim del millor dels llocs coneguts -de fet, mai abans el progrés havia arribat a tantes parts del globus- i, al mateix temps, sentir que la situació actual és literalment insuportable. Podem omplir-nos la boca amb la paraula «solidaritat», però votar partits que no volen transferir finançament a les regions més necessitades. Es pot criticar l'adoctrinament religiós en nom de la llibertat i no adonar-se que també hi ha un laïcisme agressiu que nega l'autoritat personal de la consciència. Es pot defensar el pluralisme cultural i, al mateix temps, limitar la seva pràctica quan t'afecta personalment. Es poden, en efecte, reivindicar drets, oblidant que a tot dret li correspon un deure d'igual o major importància.

«No preguntis el que els Estats Units pot fer per tu. Pregunta't què pots fer tu pel teu país» és la coneguda frase que va utilitzar Kennedy en el seu discurs de presa de possessió. Apel·la al mateix que ens recordava Weiler a Barcelona: la democràcia necessita subratllar el valor del deure tant com el dels drets. Durant anys, la religió va exercir el paper de veu de la consciència que obligava a no mirar-se contínuament al mirall. Recuperar aquesta veu perduda -la de la responsabilitat personal, el lliurament i el deure- és fonamental si no volem quedar presos de les nostres contradiccions.