Una vegada més Carles Puigdemont ha fet les llistes al seu gust, sense cap mena de debat intern. En pocs dies ha aconseguit carregar-se les restes de la Convergència que encara subsistia en una mena de partit anomenat PDeCAT. Les hores d'aquesta formació semblen comptades i ja ni en les reunions assoleixen el quòrum necessari que els permeti validar les decisions preses. I les primàries celebrades en algunes comarques no han servit per a res davant la destral de l'expresident.

Des de Waterloo, Puigdemont fa i desfà. Ha confeccionat unes candidatures farcides de llepacrestes que no tenen res a veure amb l'antiga CDC. Tard o d'hora a casa nostra haurà de sortir un partit catalanista i de centre. És un espai avui verge que cal ocupar ben aviat pel bé del país.

Que l'advocat de Puigdemont sigui el cap de llista per Girona és un autèntic insult a la intel·ligència. Costa d'entendre que els responsables del PDeCAT ho hagin acceptat. O és que no hi ha direcció política? O els quatre que resten tenen el cul a la cadira -alcaldessa de Girona, president de la Diputació, delegat del govern- i no gosen dir res per tal de conservar-la. Els sous són alts i fora de la política fa fred. De ben segur deu ser això, perquè és difícil trobar una altra explicació.

No cal anar massa lluny per pensar què hauria dit fa anys el candidat de Convergència si el seu màxim contrincant -ja fos d'ERC o el PSC, per exemple- presentés una persona sense cap mena de lligam amb les comarques gironines, que són les que s'han de defensar a les corts espanyoles. Ni els alcaldes seran capaços d'obrir boca. Mentre es continuen perdent un munt d'oportunitats, atès que l'aïllament és total a la Carrera de San Jerónimo.

Ahir em deia un militant històric que per ser en una llista de Junts, la Crida o com es digui el partit, has de ser amic d'en Puigdemont o d'en Matamala, per la qual cosa aviat s'entendrà com en el Senat un històric podrà surar, malgrat la tamborinada que avui viuen a tots nivells.

L'enemic de Puigdemont és ERC. Tota la seva estratègia va encaminada a lesionar els interessos dels republicans. I a això respon la candidatura de Jordi Sànchez a Barcelona i les de Rull i Turull a Tarragona i Lleida. Tot plegat un joc de despropòsits, amanit amb un altre pres com B per l'Ajuntament de Barcelona -això sí, acompanyat d'Artadi- i el noi d'Amer a Europa per tal de competir amb el mateix Junqueras. Els electors haurien de saber que els eurodiputats han de prometre o jurar la Constitució en una sessió solemne al Congrés de Diputats, per la qual cosa és del tot impossible que Puigdemont pugui gaudir d'un escó al Parlament Europeu.

L'independentisme d'aquesta gent s'ha convertit en el seu modus vivendi. No pensen en els ciutadans ni en el progrés de Catalunya. S'han enrocat en el secessionisme i són incapaços d'estructurar un discurs que ampliï les seves bases. No es volen adonar que avui no hi ha una majoria independentista a la societat catalana ni que l'Estat no permetrà mai perdre una part del seu territori.

De les llistes conegudes aquest proppassat cap de setmana desapareixen tots els membres de l'ala moderada. Una colla de hooligans seran els encarregats d'escalfar l'ambient i buscar el conflicte permanent amb els grups que defensen la Constitució. De ben segur continuaran confonent el govern de torn amb les fortíssimes estructures de l'Estat.

El prestigi de la vella Minoria Catalana serà impossible reeditar-lo en els propers anys. Puigdemont no vol ni diàleg ni incidir en la vida pública amb polítiques econòmiques o socials. Es tracta de gaudir d'un grup parlamentari capaç de provocar situacions d'enfrontaments estèrils que només serviran per engreixar encara més la ultradreta espanyola.