Carles Puigdemont va guanyar les últimes eleccions al Parlament capgirant les enquestes a última hora amb una campanya que prometia la restitució del president de la Generalitat i dels membres del govern cessats per l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. L'estratègia i l'eslògan de campanya es va demostrar un èxit des del punt de vista electoral però un fracàs des del punt de vista polític. El problema no ha estat només no poder investir Puigdemont, sinó haver de fer front al descrèdit de no complir amb el compromís adquirit amb els electors. Donar la culpa als altres no s'ha demostrat un argument prou convicent. Així que davant la urgència d'unes noves eleccions l'expresident ha buscat la manera de no haver de fer front a l'ombra del passat i a les presumibles crítiques dels seus adversaris. Puigdemont ha anunciat que es presenta a les eleccions europees com a estratègia per aconseguir una suposada immunitat que li permetria tornar a Catalunya. Tant se val si l'anunci passa per alt si podrà ser candidat, si podrà recollir l'acta en cas de ser escollit, si la immunitat l'empara de possibles delictes que podria haver comès prèviament, si per ser membre del Parlament Europeu hauria de renunciar a ser-ho del de Catalunya o si encara manté la majoria suficient per ser investit. Tot això no importa. El que busca l'anunci és mantenir viu el relat del legitimisme i la ficció que encara som en la legislatura de la restitució. Quina serà la resposta dels electors a la seva proposta i a totes aquestes incògnites? L'independentisme català dels últims anys és un fenomen que s'explica a si mateix com un moviment que va de baix cap a dalt, però fora dels partits costa trobar algú que entengui o justifiqui el caïnisme al qual continuaran abocats en les successives campanyes els que comparteixen la banqueta dels acusats al Tribunal Suprem.
