El major càstig infligit per Pedro Sánchez als que el van decapitar no consisteix en el fet que ara hagin de digerir el seu programa, sinó que hagin d'empassar-se el seu llibre. Les memòries Manual de resistencia suposen la revenja, per recordar un altre famós títol vindicatiu de Pedro J. Ramírez, del president del Govern contra els barons i mòmies socialistes que van intentar liquidar-lo. Maquiavel aconsella amb validesa general no deixar malferit l'adversari sense acabar la feina. En aquest enemic concret, el precepte esmentat s'ha d'aplicar al peu de la lletra. En cas contrari, se li concedeix l'oportunitat d'apuntalar la seva revenja al voltant dels patiments pretèrits. «Feia la impressió que volien esborrar-me de la història del partit, com si la meva etapa no hagués existit, com si hagués estat un parèntesi, una relliscada de l'organització».
Sánchez escriu contra el PSOE, sense renunciar al sarcasme difícil de casar amb la seva funció executiva. « Susana Díaz no va assistir diumenge a la nostra convenció perquè estava malalta. Dilluns la vaig veure en un acte públic i em vaig alegrar molt de la seva ràpida recuperació». El subtítol inexistent de Manual de resistencia seria «Com resistir al propi partit i governar en l'intent». En contra de la displicència amb què va ser rebut, el llibre ha desbordat en algunes llistes de supervendes La España en la que creo, del sempre soporífer Alfonso Guerra. El fundador del socialisme contemporani pateix així el trauma machadià de veure's desbordat en la seva sagrada parcel·la literària per un estrany a qui considera un okupa del càrrec que ocupa. El president del Govern dedica un esment escàs al número dos de González, perquè no admet padrinatges.
Sánchez es creu superior a Guerra? Sí. Sánchez es creu inferior a González? No. «Jo patia desaires de figures socialistes amb certa freqüència, i no solien ocórrer en l'àmbit intern del partit». Ningú en el seu sa judici es creuria una enquesta del CIS de Soraya o de Tezanos, coautor del programa que va fer pujar l'actual secretari general socialista. No obstant això, l'interès que ha despertat Manual de resistencia mesura les apostes de les eleccions generals amb més precisió que una enquesta. El més greu és que val la pena llegir el llibre, encara que calgui travessar abans els passatges dedicats al canvi de matalassos a La Moncloa i a la confusió entre Sant Joan de la Creu i Fra Luis de León.
Potser l'autora real de Manual de resistencia sigui Irene Lozano, però Sánchez odia compartir els focus, de manera que despatxa el seu amanuense en quatre línies d'agraïments. És menys del que altres autors dediquen a les seves mascotes. Sorprèn l'absència de referents en l'experiència del president del Govern, fins que s'adverteix que està tan absort en si mateix que no necessita guies. Professa una perillosa inclinació al nihilisme, quan es queixa que l'acusessin de ser simplement «guapo», en una reafirmació vanitosa d'aquesta bellesa.
Sánchez ha conquerit el cim del PSOE en solitari, per dues vegades. El coratge se li dona per fet, i la manca d'oxigen a la cimera explica que accepti com a irrefutable el comentari del militant que igualava la seva resurrecció amb el Congrés de Suresnes de 1974, «un punt i a part en la història del socialisme democràtic espanyol». Amb tot, cal lloar la perspicàcia de negar-se a validar amb la seva abstenció la investidura de Rajoy el 2016. Es va adonar que els líders regionals del seu partit donaven suport a la rendició aliena, de manera que «un altre -jo, per ser exactes- assumís aquesta responsabilitat». En el futur podrien retreure un vot que li havien imposat, i de pas evitaven que arribés a La Moncloa. «Vaig percebre una clara desconfiança cap a mi, alguns dels meus més il·lustres companys de partit donaven la impressió de resistir-se que governéssim».
Rajoy és tractat a Manual de resistencia amb simpatia, per comparació amb l'hostilitat sense reserves cap als coreligionaris d'un governant que només adora un ídol, ell mateix. Cap dirigent de dretes rep un dard semblant a l'anàlisi amb fel de la Federació Socialista Madrilenya, «una organització segrestada per Tomás Gómez». Adobat com el primer president del Govern que s'ha apuntat en dues ocasions a les oficines de l'atur, Sánchez guarda alguna semblança amb la silueta exòtica del papa Francesc. Tampoc el líder del PSOE desitja rescatar totes les ànimes perdudes, només les veritablement socialistes.
A falta de brillantor, Sánchez ha exhibit la duresa que requereix el seu càrrec. Exagera l'orgull per la seva tesi doctoral, potser perquè la sap discutida. Prodiga les metàfores aèries, i resulta significatiu que Manual de resistencia s'hagi convertit en el llibre més venut a Catalunya, quan en el seu últim tram demostra que l'autor tampoc entén el problema català. Aquesta ignorància no l'eximirà d'haver d'abordar-lo.
