La ironia ha estat sempre un dels millors recursos que tenim a l'abast per sobreviure a gairebé tot: a la superficialitat aliena, que desmunta amb una eficàcia desarmant, però també a l'excés d'afectació col·lectiva en determinats temes o a aquesta tossuda mania de prendre's les coses amb una pompa digna d'una tragèdia grega. Vivim en un món ple de persones convençudes que el que els passa no té precedents en la Història de la humanitat, i quan no són els fets o els contrastos els que els posen a lloc, és la ironia la millor arma per desmentir la seva hiperbòlica visió de la realitat. El problema, com en tantes altres coses, és que hem creat tants filtres i màscares que la ironia requereix d'una intel·ligència emocional molt superior a la de fa un temps. Els que l'empren, perquè sovint confonen fer un comentari irònic amb ser desllenguat o mal educat; els que la reben, perquè han perdut capacitat per identificar-la. El paradigma de tot això són les xarxes socials. Un apunt irònic genera uns ressons que sovint s'escapen als seus objectius fonamentals i és percebut com un atac personal de conseqüències imprevisibles. Arriba a semblar que qualsevol exercici verbal o escrit per treure punta a una cosa és susceptible de ser mal interpretat, com si els interlocutors parlessin idiomes diferents. Segurament l'origen d'aquest mal tan estès resideix en la pròpia letargia en la qual ens capbussen els mons virtuals. Es produeix la paradoxa que la virtualitat envalenteix a dir coses que en persona mai no diries, però al mateix temps ens ha tornat recelosos amb el llenguatge dels altres. La gran víctima és la ironia, perquè hi ha qui tendeix a llegir la literalitat, a menystenir el poder de l'humor, a creure's posseïdor de veritats absolutes a prova de relativitzacions. Parlem d'ironia, però podríem parlar de la paròdia, del sarcasme o de l'autoficció. S'atorga categoria de veritat a puntualitzacions que justament tenen la funció de posar-la en dubte, perquè al final la ironia és una excel·lent manera d'obrir un debat sobre la vacuïtat d'algunes proclames. Quants de vosaltres heu tingut algun incident perquè un comentari irònic ha estat rebut amb un grau de seriositat propi d'una negociació parlamentària? Ens hem de calmar una mica, perquè si renunciem a la ironia estem matant una part fonamental de la vida en societat. Hem de poder utilitzar-la perquè, per definició, simbolitza la nostra capacitat per entendre els altres. I sense ella la realitat, això a vegades tan feixuc, resulta infinitament menys engrescadora.
