El talòs de Carod digué, en una de les seves frases més enginyoses, perquè d'enginy no n'hi mancava, que «el que hi ha a l'esquerra d'Esquerra és problema de la Guàrdia Civil». Del cadàver del procés, ara que al Suprem li estan practicant l'autòpsia, podríem dir-ne el mateix. El que en quedi viu -o mig mort, per dir-ho potser d'una manera menys inexacta- serà també un problema de la Benemèrita.
José Antich, que quan el feren fora de La Vanguardia fundà el pamflet digital i independentista El Nacional, amb els diners del Govern i d'alguns a qui havia fet favors mentre fou el director del diari dels Godó, em va dir un dia: «Tu no m'ho reconeixeràs, però té mèrit que a la meva edat hagi sabut reinventar-me». Vostès saben que jo estic disposat a reconèixer pràcticament qualsevol cosa, però em semblaria un excés dir que els germans Dalton es reinventaren el dia que utilitzaren el mall en lloc de la llima. Quan Antich encara manava, algú a qui no estic segur de poder citar sense incomodar-lo, en digué la frase que millor l'ha definit, a ell i al país tal com en aquell moment el teníem: era l'any 2009, o 2010, potser. «A Catalunya hi ha tres màfies: Unió, Convergència i el PSC. José Antich, el director de La Vanguardia, és el broker de les tres».
Ara les màfies són unes altres, ja no estan tan ben organitzades i més aviat semblen escamots d'albanokosovars al trot, que irrompen sense jerarquia ni pietat, però el negoci continua sent el mateix i l'Antich obre la mateixa paradeta cada matí. La degradació, que també a ell l'ha afectat, l'ha rebaixat de broker al «mig amic» del Peret, que «enredant per allà, i enredant per aquí, d'aquesta manera em va pujar a mi». No s'ha reiventat: és només que Faust ha comparegut més exigent que mai i li ha trobat l'ànima rica negociable a la menuda. I el pobre que de tant en tant encara l'hi compra «en queda ben lluït», com el que li comprava camises al mig amic.
Però el que no podem negar-li és que és llest, el més llest de la classe, probablement. I en previsió de com degenerarà el procés, acaba d'estrenar un digital de successos, una crònica pornogràfica de les clavegueres del país, amb titulars com «Detingut per ejacular damunt d'una noia a Alacant» o «Viola sa cunyada discapacitada al Penedès a canvi d'hamburgueses del McDonald's». El dol escau a Antich, que fou qui convencé Quico Homs i Mas d'anticipar les eleccions el 2012, crient que la manifestació d'aquella Diada els duria a la majoria absoluta fent surf damunt la immensa onada. El dol escau a Antich i ha tingut molt bona idea d'anar obrint camí amb el seu nou portal de successos, perquè és on anirà a parar la política catalana batasunitzada per carteristes que es fan passar per presos polítics o exiliats; esperma d'atobús, dements i fast food.
La política catalana s'ha convertit en un fosc carreró. L'aigua no hi corre. Agonitza el catalanisme mossegat per les seves pròpies rates. Ben al fons hi ha l'Antich, a punt per rosegar l'última moneda. Potser dirà que s'ha tornat a reiventar però l'única cosa que haurà fet és esmolar un poc més la navalla. Recordo que s'enfadava quan li escrivia que era el broker de les tres màfies: ara potser li semblaria un luxe de poder fer encara aquella feina, i que li diguessin broker i no ratota. Entre putes i sortits, els xulos últims de la matinada, i els pertorbats més solitaris, la política catalana és un portal de successos, i com feia a La Vanguardia, i després al Nacional, l'Antich sabrà extreure'n fins l'última gota de profit.
Reinventar-se, l'Antich? Més aviat ha de renovar-se la política catalana, i per tant el seu periodisme, i la seva idea de dignitat, i la seva autoexigència. Que la militància deixés pas a la intel·ligència seria un bon primer pas en la correcta direcció, però no per donar la raó a Espanya sinó perquè l'independentisme pogués tenir-ne alguna, de raó, i d'inspiració. Antich fou qui va fitxar Rahola per substituir Baltasar Porcel: de fet, el seu portal de successos començà llavors, quan va fer elevar una bacallanera a referència intel·lectual del diari burgès del país i del catalanisme polític.
El que queda del procés és en efecte un problema de la Guàrdia Civil, de portal de sotaventre amb la seva desfeta i els seus cucs. Antich encarnarà millor que ningú aquest agònic darrer moment i els anys més vulgars d'un país tindran en ell l'epíleg de saldo i navalla que mereixen.
Submergeix-te en la truculència més fosca, Catalunya. El rater més despietat t'hi guiarà. Nota com s'esvaeixen el poc tel de dignitat que et queda, com se t'humilia el tors i se t'eixuga la fe fins creure que no hi ha sortida. Aquest pamflet de lleterada i xeringa és el mirall precís que necessites per poder-t'hi veure reflectida amb tota la vergonya, amb tot el deshonor, amb tota immundícia. És així com els homes lliures, i els pobles que volen ser-ho, aprenen dels seus errors, de la seva baixesa, i es conjuren per no reincidir-hi.
«Un home es talla el penis i camina sagnant pel centre de Saragossa». És el darrer titular de la cosa de l'Antich. Ho veus? És la metàfora més perfecta de les llistes electorals que Puigdemont ha decidit.
