14 de març de 2019
14.03.2019

Alguna cosa més

14.03.2019 | 00:34

Una de les frases amb què Joaquim Maria Puyal va educar els qui ens podem considerar els seus deixebles fou: «El pitjor que ens pot passar és que fem les coses sense cap criteri». El Puyal no s'enfadava mai tant per un error o per una falta com perquè qui l'havia comès no pogués defensar un criteri, una raó raonada per haver obrat d'aquella manera. Tot en ell ha tingut sempre una explicació, un motiu: en la seva obra i en la seva vida, des del cotxe que condueix fins la seva relació amb el telèfon mòbil.

També les seves transmissions dels partits del Barça, en què el futbol va ser només una excusa per llegar una sintaxi a un país orfe, respongueren a una idea i a un criteri. L'ortografia era una higiene, una moral. Des de tots els estadis d'Europa i d'Espanya el que en realitat en cada gol Puyal cridava era: «endreça't, tors humiliat de Catalunya». I va ajudar-la a fer-ho en cada paraula rescatada, en cada realitat nova que va batejar perquè poguéssim dir-la, en el fiat lux que duia clavat a la llengua.

Vaig celebrar des d'aquestes pàgines que Ricard Torquemada es fes càrrec de la TdP, i en certa manera ho celebro encara, perquè tot i que pel meu gust li agrada massa el futbol i massa poc les metàfores, the fighter still remains i el Ricard és un dels pocs deixebles purs del Puyal, un dels pocs que no només n'ha après sinó que l'ha après, i n'ha incorporat la substància i no només els tics. Però potser per massa bonhomia, o potser per manca de personalitat, a poc a poc la transmissió ha anat sent la de Bernat Soler, que és qui narra l'acció del joc, i la veu del Ricard ha anat tornant-se encara més secundària que quan hi havia el Quim.

I el Bernat no és ni bo ni dolent. És Catalunya, encarna perfectament aquesta Catalunya d'ara. És vulgar. Ordinari, en el sentit menys ofensiu de la paraula, però que també és feridor. La transmissió és ara una transmissió qualsevol. Com diu la cançó de Serrat, «la primera, de segona mà». Cap estil, cap criteri, cap gràcia. Tot ben xaró, Déu ha extraviat el dial.

Fa dies que, d'un jugador, el Bernat Soler en diu que és un « jabato». El sentit que la transmissió del Puyal va tenir durant les seves dècades de vigència, el sentit concret, i general, i higiènic, i moral, fou que, com Espriu, visqué per salvar-nos els mots, per dir el nom de cada cosa, per fer del català alguna cosa més que un museu per a afectats o un drap de cuina per repassar els plats dels altres. Era aquest el sentit que la transmissió tenia, i el Vostè Jutja, i el Tomb, i el Xip. Fins i tot el Tres pics.

El problema no és el castellà: jo escric en castellà i per a un diari de Madrid. El problema és el criteri, el que fa que les coses i les persones tinguem un sentit, una missió. En aquest món, què hem vingut a fer-hi? Vet aquí la pregunta que sempre hem de fer-nos, per anar-la adaptant a cada anècdota concreta. Catalunya ha passat de l'elevació del Quim al «posi-m'ho aquí que no tinc butxaques» del Bernat Soler: i no és una casualitat. És una metàfora. Per això fa dies que escric que al Suprem no hi estan jutjant el procés, sinó que li estan fent l'autòpsia: s'ha fet el recompte de cadàvers i un érem nosaltres. Al fons de la veu xarona del Soler hi ressona l'eco d'aquesta mort anunciada.

Potser l' agit-prop antiespanyol encara us serveix a alguns de coartada per continuar instal·lats en la fantasia de la vostra indemostrada superioritat –i a sobre moral!– però no podríeu mirar sense vergonya el que us heu fet: el tracte que per exemple vau donar al Puyal quan va intentar crear un espai de comunicació, preferint la corrupció d'afavorir Zeta i Godó, va ser tan escandalós que ara no us podeu estranyar d'haver acabat amb el Bernat Soler, amb el Cuyàs o la Rahola, i en general amb un país estancat de fàstic i mediocritat, sense cap ambició, sense cap criteri.

No podeu dir que no tinguéssiu la força, ni les condicions, ni les persones disposades a fer un salt qualitatiu que assentés la maduresa, que cancel·lés les urgències i que tracés un destí irreversible. Tot això ho tinguéreu, ho tinguérem. Però us vau estimar més el robar, l'adhesió incondicional, el vincle més primari i emocional. El victimisme en lloc de la responsabilitat, la deixadesa dels drets en comptes del repte i l'esforç dels deures, donar-vos la raó, en nom de la causa, quan us equivocàveu, en lloc d'aprendre del talent de l'adversari per poder superar-lo. El Quim fou, a l'albada dels temps, el doctor Puyal de José María García. De quin «altre» vau aprendre vosaltres? Petites bèsties subvencionades, deficitàries.

Ara el Jabato Soler crida els partits del Barça tal com Quim Torra és president de la Generalitat o tal com Puigdemont promet –una altra vegada– que si el voten, tornarà. Calaix buit del secreter. Va haver-hi un temps, no tan llunyà, que visquérem amb la sensació, segurament absurda, que ser català ens convocava a alguna cosa més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook