Fins ara fa quatre dies, a les informacions del temps, hem vist els efectes de les minves de gener, uns dies d'absoluta placidesa en el mar, que es retirava i deixava veure una ratlla a les roques com a testimoni. Són aquells dies que varen inspirar el poeta Joan Maragall i en va escriure el poema, així mateix, Les minves del gener. Ve a ser un vertader cant a l'esperança. Alguns anys ha fet encara un fred terrible, però el poema convida a començar a sentir una reducció de les inclemències. Quan els dies s'allarguen i les mimoses posen color a la postal grisa, el poeta encoratja «com al mig de l'hivern la primavera així el cel avui, i el sol i l'aire, obre de bat a bat balcons i portes i omple la casa de colors». El poeta ve a dir que és temps de començar a mirar els arbres: «Fins a cada moment sembla que han d'esclatar en verdor les branques nues», però s'hi repensa, perquè també diu que «som al mig de l'hivern, ahir glaçava, la primavera és lluny del temps endintre, però un dia com avui n'és la promesa».

Dir temps endintre a l'estiu ho trobo genial. Cada any toca rellegir el poema de Joan Maragall. I apreciar la millora en sensibilitat ciutadana que hem pogut experimentar. Els qui treballen els parcs i jardins públics posen la seva especialització i la seva mà d'obra a una bona part del pàlpit de la ciutat. A Girona un centenar de persones estan preparant el concert de colors que deu començar amb les pruneres bordes. Tenim a la ciutat uns quants milers de peus, dotzenes d'espècies diferents, que és bo d'aturar-se a mirar, admirar i esbrinar-ne nom, vida i miracles; ens hi ajudaria una bona retolació. La consciència i familiaritat vegetal són un progrés de la ciutat educadora. A la nostra infància semblava que aquesta ciutat s'ho havia gastat tot a la Devesa; l'espai municipal de «dintre burots» -el nucli urbà- semblava renyit amb el mostrari del verd i coloraines; havíem de sortir a Sant Daniel i als boscos de Palau. La ciutat era pedra i prou. Ja va ser tota una obertura de mires aquella inoblidable col·lecció de cromos d'«Els arbres de Girona», editada per les Fires del 1987 quan, enganxant cada peça a la seva casella, apreníem a empadronar a aquesta ciutat els noms de laguerstrèmia, teix, tuliper de Virgína i uns quants més.

Ara, aquests dies d'agraïment envers els arbres ens fan posar atenció en tots aquells que posen estimació al regne vegetal perquè la ciutat sigui cada dia més educadora. Per exemple, a finals del segle XIX es va iniciar a Sant Joan de les Abadesses la celebració de la Festa de l'Arbre, una iniciativa altament pedagògica i científica, que es va propagar per Catalunya exitosament i es va implantar als àmbits educatius d'Europa. Aquella celebració, en diversos formats, continguts i programacions continua ben viva, pròpia dels dies de primavera, com un signe de cultura i civisme ben arrelats, fixant-se en els arbres que ja són grans, i plantant-ne de nous, els d'arrels tendres, com les que té la joventut.

A la ciutat de Girona -al territori públic del municipi- la Festa de l'Arbre no s'ha celebrat mai. Caldrà esbrinar aquest fet com una anomalia i deixar a l'aire el repte d'una organització que és vacant. Faltaran activistes. Una cita per a la primavera del 2020.