14 de març de 2019
14.03.2019

Sardinetes enterrades

14.03.2019 | 00:35

La riuada de personatges cinèfils i televisius que, ben engiponats, circulen per les nostres rues, m'ha fet pensar en la foto de l' Àlbum Rubaudonadeu que Joan Manuel Soldevilla, l'arqueòleg pop, va rescatar ja fa uns mesos. La imatge carnavalesca –potser la recordareu– estava datada el 1899, a Figueres, i hi sortien un Quixot, un Sancho, un Rocinante i un ase.

A finals del segle XIX, abans de la irrupció del cine, bé, alguns personatges literaris encara podien presumir de ser icones de la cultura de masses. Faltava poc, per exemple, perquè es traduïssin al castellà les aventures de Sherlock Holmes, que acabarien provocant una febrada popular, acompanyada de moltes paròdies, imitacions i modes.

Però l'hegemonia de la lletra impresa, com a productora de mites i arquetipus transversals, no va poder resistir la força de la pantalla gran. Per postres, el cine, que oferia una constel·lació de personatges inèdits, i sense orígens literaris, també era capaç de traslladar-los als formats de novel·la o d'historietes. Era un medi nou, voraç i imparable.

A partir de 1915, doncs, Charlot, Felix the Cat, Laurel, Hardy i Betty Boop van començar a desplaçar, als carrers i als imaginaris col·lectius, els herois llibrescos. Encara avui podem trobar-nos capgrossos d'Harpo Marx o Popeye, els quals, tot i resultar incomprensibles per als més petitons, no deixen de ser els precursors de l'allau actual de comparses i disfresses, inspirades en caràcters cinematogràfics, televisius, dibuixats i videojugats. Les imatges en moviment, què hi farem?, han acabat convertint els pobres Quixots de paper en una nota a peu de rua.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook