Quan Freud va escriure el 1911 el seu famós llibre Tòtem i tabú va confessar que volia escriure un llibre per acabar amb el mite ari de l'heroi. Després va confessar que desitjava posar en el passat de la humanitat més arcaica el que Nietzsche desitjava col·locar al final de la història, el superhome. Aquesta és la història que Freud ens explica a Tòtem i tabú, on narra la mort del cap d'horda a mans d'una conspiració dels germans, les germanes i les mares.
Des de llavors, l'evolució de la humanitat ha generat formes diverses d'ordenar la sexualitat humana. Aquesta evolució segueix oberta. Freud desitjava mostrar que, si ens haguéssim mantingut vinculats a aquest passat de grups organitzats segons aquest lideratge del cap d'horda, mai hauríem evolucionat cap a la forma humana ni arribat a la unió de comunitats mitjançant símbols i creences culturals.
En la previsió de Freud, la humanitat s'allunya d'aquella forma social dirigida pel mascle alfa. En realitat, després d'ell van emergir les comunitats de mares i caçadors. Això va donar lloc a les formes de vida que durant desenes de milers d'anys es van estendre des dels homes de les cavernes fins als assentaments d'agricultors que a poc a poc van donar lloc a les grans aglomeracions imperials. Per descomptat, aquell ancestre de la nostra prehistòria més arcaica, que només és una hipòtesi per identificar el que hem d'abandonar, ha inspirat el desig de forjar algunes formes d'organització social, aquelles que sempre estan dirigides per la figura del sobirà omnipotent.
En aquest llibre final, extret de les lliçons dels seus cursos més tardans, que és La bèstia i el sobirà, el filòsof algerià d'origen sefardita Jacques Derrida ens ha mostrat de forma exhaustiva fins a quin punt les figures de la sobirania estan construïdes sobre aquesta concentració de poder que recorda l'omnipotència del cap d'horda, l'aspiració consisteix a acumular tots els drets sobre la seva persona i reduir els altres a un ramat. Si vinculem l'argument d'aquests dos llibres, podem concloure que aquestes formes d'omnipotència sobirana són regressives. Ens fan tornar exactament als moments evolutius que hem d'abandonar.
Les figures de la sobirania queden identificades sempre amb un pare proper a l'omnipotència. Això es va convertir en arquetip en l'imperi romà, i es va mantenir en l'imperi rus, que va heretar els seus grans imaginaris. Encara abans de la Primera Guerra Mundial s'anomenava pare al tsar, el vell «Cèsar» romà, de la mateixa manera que es projectava aquesta idea de pare a la figura del kàiser. Les formes de les relacions familiars es van projectar a la dimensió política. De la mateixa manera que el pare reunia a la mà la representació completa de la família, així el sobirà imperial monopolitzava l'actuació de la comunitat. Aquesta és la raó que Aristòtil anomenés dèspotes al pare de família i al rei persa. Quan veiem que les relacions familiars regeixen els assumptes polítics, sentim com si alguna cosa sinistra es fes present, una cosa que fereix el nostre sentit de la dignitat política.
Afortunadament, una bona part de la ciutadania espanyola, liderada pel coratge de les associacions de dones i pels col·lectius feministes, va sortir el passat vuit de març als carrers per demostrar de manera clara que és urgent abandonar totes aquestes empremtes arcaiques, aquesta família organitzada sobre el despotisme patern, aquesta forma de la vida familiar que s'erigeix en dominació intolerable, aquesta projecció de formes familiars arcaiques sobre la vida política. Va ser un espectacle cívic emocionant, en la línia dels tres grans moments de la democràcia espanyola: la reivindicació de la democràcia, llibertat i autonomia a partir de 1975, la reivindicació de la pau davant del terrorisme i la guerra, i la indignació contra la classe política després de les crisis del 2008. Aquestes tres reivindicacions van articular els moviments de l'agenda política i van fundar els grans cicles polítics espanyols.
A aquells tres esdeveniments han vingut a sumar-se les manifestacions liderades per les dones, que han persuadit milions d'homes que aquesta agenda és la més urgent i emancipadora per al futur, la millor manera d'impulsar la reducció del domini de l'ésser humà sobre l'ésser humà. I això no només perquè aquest és un objectiu just en si, sinó perquè suposem amb raó que la incorporació de la dona a totes les tasques socials, en tots els nivells de protagonisme, implicarà una transformació radical de l'estil de vida social, de les formes de fer i dirigir, de les formes de cooperar i de dissentir, de lluitar i de vèncer. I ho farà no només perquè permetrà que tota una gamma de caràcters de dones es converteixin en actors socials, sinó perquè en la mateixa mesura permetran una major varietat de les conductes masculines.
I en efecte, aquesta és l'esperança. L'emancipació de la dona permetrà una emancipació de l'home dels rols impostos, moltes vegades amb violència inconfessable, per remarcar la diferència amb l'arquetip femení imaginat. A més, permetran que no només les dones que adoptin esquemes masculins siguin actors socials reconeguts i eficaços. Quan des dels bancs de pedra de la Glorieta veia venir les onades de dones cap a l'inici de la manifestació del dia vuit de març, m'alegrava no només que moltes vinguessin juntament amb amics o companys, sinó també amb els seus fills i filles, o nets i netes. La reflexió que em feia és que totes aquestes joves, nenes i adolescents apostaven per buscar en llibertat una manera de vida que no estigui predeterminat des de pautes socials heretades, predefinides, violentes. És molt possible que no sàpiguen, que no sapiguem ningú, què significa una adequada relació entre dona i home, però totes elles semblaven compromeses amb què havien de buscar-la en llibertat i igualtat.
Totes aquestes persones desitgen mantenir obert aquell procés que constitueix el camí cap al futur de la humanitat, que consisteix en una transformació de la vida familiar, de la vida econòmica i social, i el que això comporta, la comprensió de la sexualitat, que deixi enrere aquell cap d'horda que monopolitzava l'activitat sexual i l'expressió del desig, perquè cada singular trobi el seu propi camí cap a la feina justa, cap a l'amor i el sentit de la vida que generi una forma de relacionar-se amb l'altre des de la seva identitat i llibertat.
Però mentre contemplava aquella riuada humana em preguntava a què es devia el que llegia al whatsapp que m'enviava la meva filla Carmen des de Bremen, on el mateix dia s'havien manifestat moltes menys dones. És possible que aquesta massa humana sigui precisament un símptoma de la mala situació social de la dona espanyola, i que les dones alemanyes no vegin tan necessari defensar el seu dret amb manifestacions en el dia mundial del feminisme? Pot ser. Per això em preguntava si les dones que s'acostaven a les manifestacions espanyoles, i que sens dubte són l'avantguarda de reclamacions adequades, serien totes les que pateixen una situació intolerablement injusta. Segur que no.
Que un país que permet una pèssima condició de la dona tingui les majors manifestacions d'Europa és comprensible. Recordo això per rebaixar l'eufòria. La pregunta és com lluitar perquè totes les dones que sabem explotades a la casa i a la feina tinguin consciència del seu propi dret i l'esperança de veure-ho atès. Aquest és el repte. El pròxim 8 de març s'ha de trobar la manera d'integrar aquestes dones que no tenen res a conservar, sinó tot per conquerir. A elles hem de fer-los arribar l'esperança. El feminisme no pot ser només un signe d'estatus dels estrats de classes mitjanes.
