Borges deia dels peronistes que no eren bons ni dolents sinó simplement incorregibles. Els chavistes són gent a la qual cal suposar bones intencions però han demostrat una imperícia total en manejar el destí de Veneçuela. Durant els anys que fa que maneflegen han aconseguit que un país que posseeix les majors reserves de petroli faci cues a les gasolineres i que estigui matant de fam els seus ciutadans que, sense menjar, medicines i altres productes bàsics, no tenen altra sortida que passar-ho molt malament o emigrar. Alguns amb diners han vingut a Espanya o Portugal (especialment a Madeira) i altres, que no en tenen, estan creant greus problemes d'acollida a països veïns com Colòmbia, Brasil, Equador i Perú. Tres milions de refugiats sobre una població de 32. Ja dic, no és maldat sinó incompetència i jo prefereixo un malvat abans que un ximple, perquè aquest mai saps el que farà.
Mentre el petroli va donar diners la cosa va funcionar perquè el govern el repartia amb generositat entre les classes més humils, gent de la qual abans ningú s'havia ocupat a Veneçuela, en tant que iniciava una deriva autoritària cap al «socialisme bolivarià» que tant admiren Pablo Iglesias i els seus, i que una oposició dividida denunciava però que no podia aturar per les seves divisions internes i perquè els pobres votaven el règim que els donava de menjar. Mentrestant, el gegant petrolier Pedevesa, amb els beneficis del qual pagava el malbaratament de subvencionar sense crear riquesa, es descapitalitzava progressivament i es quedava sense mitjans per mantenir una tecnologia moderna o per iniciar noves prospeccions que substituïssin les que s'anaven esgotant. Davant la baixada de la producció (i de la recaptació), el Govern va acusar d'ineptitud els dirigents de la petroliera i els va substituir amb militars i altres protegits ignorants que només van aguditzar la crisi. El resultat és que avui la producció de petroli ha baixat de 3 milions de barrils/dia a poc més d'un milió i amb el preu (75 dòlars) lluny dels 100 que va arribar a assolir fa uns anys s'han creat les condicions ideals per a una tempesta perfecta a Veneçuela.
La situació ha arribat a un punt en què el que va començar com una crisi local s'ha convertit en regional per causa dels refugiats, i en internacional per l'alarma mundial davant el que està succeint. La crisi local va esclatar quan l'oposició va rebutjar per fraudulenta la reelecció l'any passat de Nicolás Maduro (que no té ni de lluny el carisma que tenia Hugo Chávez) i es va unir al voltant del president del parlament legítim del país, que es va proclamar president a l'empara dels articles 232 i 333 de la Constitució. Avui als carrers de Veneçuela s'enfronten els partidaris dels dos presidents que es disputen la legitimitat i el poder: Maduro i Guaidó.
La crisi regional va esclatar amb el problema dels refugiats als països veïns i quan 14 dels 16 països reunits en l'anomenat Grup de Lima van reconèixer Guaidó com a legítim president de Veneçuela. El chavisme té en contra el canvi de tendència aquests darrers anys a Llatinoamèrica cap a governs de signe més conservador (Xile, Brasil, Colòmbia, Perú, Equador...). Només li donen suport des de Bolívia, Cuba i Nicaragua.
La crisi internacional la va desencadenar Estats Units en reconèixer Guaidó com a president legítim, endurir les sancions contra el chavisme (personals i econòmiques, embargant comptes petroliers als EUA) i amenaçar fins i tot amb una intervenció armada, cosa que es pot interpretar com una bravata més d'un president que tendeix a parlar abans de pensar en les conseqüències del que diu, i la possibilitat va ser immediatament rebutjada per tothom. Els països europeus, encapçalats en aquesta ocasió per Espanya, van donar a Maduro el termini d'una setmana per convocar eleccions abans d'acabar reconeixent també Juan Guaidó com a president d'un país que ara té dos presidents i dos parlaments mentre es mor de gana i el règim rebutja l'ajuda humanitària internacional.
Avui hi ha tres iniciatives diplomàtiques sobre la taula per intentar resoldre el problema: la del Grup de Lima i els EUA, que només reconeixen Guaidó i demanen la retirada de Maduro; la del Grup de Contacte de Montevideo (sobretot Mèxic i l'Uruguai), que demana diàleg entre Maduro i Guaidó; i la de la Unió Europea, que creu que ja no hi ha marge per al diàleg i demana eleccions netes i transparents per resoldre la situació. L'Església catòlica, escarmentada de recents experiències, no creu que es donin les condicions per a la mediació que li ha demanat Maduro, que per la seva banda compta amb el suport de Rússia (per crear-li problemes als EUA en el seu veïnat) i de la Xina, que ha ficat últimament molts diners a Veneçuela i no els vol perdre. Els dos països han vetat una intervenció del Consell de Seguretat sobre aquesta crisi.
La comunitat internacional probablement no esperava aquesta capacitat de resistència per part de Nicolás Maduro, basada tant en els suports de Rússia i la Xina com, sobretot, d'unes Forces Armades que s'han enriquit de mil formes amb el chavisme aquests últims anys (inclòs el narcotràfic), que temen pel futur malgrat els oferiments d'amnistia de Guaidó, i que estan controlades pels eficaços serveis d'Intel·ligència cubans. Elles, les Forces Armades, tenen la paella pel mànec i tindran l'última paraula en aquesta situació tan lamentable.
