16 de març de 2019
16.03.2019

Contra els insectes

16.03.2019 | 02:10

Sabem que els insectes que habiten la terra –els escarabats, les papanúvies, les papallones de la col i les del Rei, els banyarriquers i els llagosts– tenen els dies comptats. Tot és efímer i res no perdura fins a l'eternitat, en no esser l'estupidesa humana. Els científics han anunciat el final dels insectes per al començament del segle XXII. Serà molt més que deplorable. Nosaltres, probablement, no ho veurem. De sobte ens trobarem que les proteïnes que aporten els insectes a l'alimentació humana hauran desaparegut de la faç de la terra. També sabem que la lluita dels animals superiors, des dels ximpanzés a l'home sàpiens, contra els insectes va començar molt abans de la nostra civilització. L'espècie humana no ha parat mai de perseguir els insectes i no ha deixat d'erradicar-los des de molt de temps abans de la nostra civilització. Aquells que tingueu una mica de memòria sobre la cultura de què ens ha proveït el músic hall, recordareu amb un cert somriure la caça pertinaç de la puça que s'amagava pels racons més indiscrets del cos de la senyora que, lliure de prejudicis, convidava els homes –perquè el públic era essencialment un públic d'homes–, a ajudar-la en la persecució de la puça. Malgrat els anys, nosaltres pobres víctimes dels moscards i les mosques, seguim cercant la puça incansables i entossudits de trobar-la viva o morta en un racó perdut del nostre cos. Ara no sé si els cossos ressuscitats també suportaran aquell martiri.

No sabem quan va començar aquesta lluita entre l'home i els insectes. La il·lusió d'una naturalesa sense insectes es remunta als temps remots del paleolític i no és difícil d'imaginar-nos els nostres talaiòtics esplugant-se les puces i les xinxes durant la major part del dia. Més que caçar cabres i porcs salvatges amb la fona, devien esmerçar gran part del dia en la neteja d'aquelles companyies que havien vingut a instal·lar-se sobre la pell.

És difícil saber quan va començar aquest combat i podríem dir que la producció d'insecticides de forma industrial no es remunta més enllà de la primera guerra mundial. El gas de combat tant com els gasos lacrimògens serviren, acabada la guerra, per reprimir les vagues obreres i els manifestants que demanaven un jornal més just i reivindicaven, juntament amb la llibertat, les conquestes socials que només existien en l'horitzó. No sabien aquells que inventaren la guerra química que mentre expandien els gasos mortífers, aniquilaven grans masses d'insectes. D'aquesta manera amb l'entrada de la nova cultura de l'erradicació s'instal·là la idea en els mitjans de propaganda americans que els alemanys eren comparats als insectes que havien d'esclafar, ni que fossin els grans enemics de la humanitat. I, potser, en algun moment ho foren.

No ens resulta estrany, doncs, que donada la mentalitat insectívora del nostre temps hom hagi aplicat al poble català, que ha lluitat per fer valer els drets democràtics, propis d'un món civilitzat i modern, l'estigma que d'ençà de temps antic han expandit cap als insectes. De fet, aquests gasos que la policia llençava als manifestants i a la gent que volia votar, tenien un mateix origen: fer plorar una dona o un home que portaven la papereta en la mà era com ficar el dit en l'ull d'un llagost, d'un escarabat, d'una papallona. La guerra mil·lenària contra els insectes és a punt de concloure's amb la victòria dels que manegen els gasos de fer plorar i els insecticides.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook