16 de març de 2019
16.03.2019

Hostes vingueren que de casa ens tragueren

16.03.2019 | 02:10

El sentit de pertinença és inherent a la condició humana. En Jaume Vicens Vives, quan escriu i diu que «som de can Pau o can Pere», parla de la «fusió entre la casa i la família (que) ha estat promoguda per l'estret lligam amb la terra en les diverses colonitzacions del país». És el que jo faig quan m'arribo a San Vicente de Alcántara (Badajoz) per veure el meu germà gran, les meves dues nebodes i els tres besnebots que allà hi tinc: sempre vaig a la farmàcia del centre a saludar-los tot recordant-los que jo soc de la casa del davant en tant que net del primer farmacèutic que va tenir el poble, que allí havia obert «botica», recentment llicenciat i arribat de Toledo.

Les arrels són importants i la integració, sovint gràcies al teixit associatiu de tota comunitat, pren carta de naturalesa en la mesura que aquesta s'enriqueix en la seva gamma de colors perquè s'amplia i multiplica, com té escrit Marta Marfany, i, en conseqüència, el refrany que encapçala aquest article no pot ser excusa per excloure ningú ni perquè ningú se senti exclòs. «Es tracta –resseguint l'autora del Garraf- de cabre-hi tots, de conviure, de compartir, perquè el futur no és un repte que es pugui afrontar en solitari». És pur civisme, i, com es va dir aquest dijous en l'acte de presentació del llibre Catalanisme, 80 mirades (i +), el barreig també s'inclou en el catalanisme polític. Fer el contrari, marcar topall, no s'adiu amb la realitat catalana. Ni amb la present ni amb la històrica, puix sempre ha estat país de marca, com recordàvem fa anys des de CDC-CiU i des d'altres agrupacions polítiques que, plegades, conformaven la nota de transversalitat del catalanisme polític.

També això s'ho ha carregat el marquès de Waterloo. Demà farà una setmana que, amb la complicitat d'en David Bonvehí, president del PDeCAT, va torpedinar aquest artefacte que en Mas es va treure de la màniga per salvar els pocs mobles de l'antiga CDC. L'ha posat a disposició d'aquells dels quals no són militants o adscrits i ha foragitat de males maneres els qui han estat lleials a una manera d'entendre el sobiranisme que passava per seguir enfortint les institucions catalanes alhora que influir en la política de l'Estat.

Un consell nacional convocat saltant-se els estatuts, que no tingué suficients membres per constituir-se i al qual varen assistir molts menys de la meitat dels seus components per validar les candidatures electorals ha donat com a resultat gironí més taxatiu l'expulsió d'en Jordi Xuclà, possiblement el diputat més treballador de la Cambra, de la candidatura i la seva substitució per l'advocat del mateix Puigdemont, l' Alonso-Cuevillas, el meu antic degà.

Des del respecte degut a la seva persona però també des de la terminologia col·loquial a l'ús, es convertirà en diputado cunero – i això no té traducció- endemés de caigut en paracaigudes des de Can Fanga per més que tingui segona residència aquí. El disbarat s'ha perfeccionat i la democràcia interna del partit s'ha violat.

El silenci dels òrgans gironins del PDeCAT és llastimós. Aquí ningú diu res. Mal senyal o alternativament senyal d'incompetència i de manca de personalitat. Seran els electors els que validaran o no aquesta manera de fer, però tot diu que el clatellot pot superar l'obtingut per Quico Homs.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook