Tenim per endavant una allau d'eleccions. Fa uns anys hi havia un període de temps que reconeixíem com a «campanya electoral». Durant aquest període d'un parell de setmanes que precedien el dia que anàvem a votar, els carrers s'emplenaven de cartells, les teles i les ràdios, d'entrevistes als candidats, de debats polítics i d'anuncis electorals. Els candidats s'engargamellaven difonent promeses impossibles, la premsa difonia enquestes improbables, i finalment arribàvem a les urnes, als vots i als escrutinis irrebatibles. D'un temps ençà estem en campanya permanent. Cada dia hi ha declaracions escandaloses. La pluja d'insults entre candidats és torrencial. Moltes de les promeses no s'aguanten ni al moment de dir-les. Són només armes dialèctiques per ferir l'enemic. Enemics, que no oponents, segons es desprèn -malauradament- de molts discursos.

En aquest tros de món les paraules no giren tan gruixudes. Això si exceptuem Cs i el PP, que tenen el cop d'estat entatxonat entre la llengua i la geniva a punt per expandir-lo cada cop que baden boca. Fa un parell d'anys, però, ens deien que, si empresonaven un líder polític, en sortiria un altre. La realitat és que els presos polítics i els polítics exiliats van saltant de llista en llista: que si les europees, que si les espanyoles, que si les municipals... No només ells, també les seves famílies, i els advocats que els defensen, i qualsevol que tingui un paper en l'afer que ens ocupa. Estem d'acord que l'allau electoral i la situació política que vivim ho posa en safata, i més ara que entrelluquem el dia amb permís del judici. Cal saber fins on arribarà la capacitat propositiva d'aquestes candidatures. De moment la falta d'unió estratègica ens aboca a la politiqueria, que és la part més lletja i desgraciada de la política.