Al magistrat president del judici del procés, Manuel Marchena, li va pujar la mosca al nas i va advertir Jaume Mestre Anguera, responsable de difusió institucional de la Generalitat, que podien acusar-lo de fals testimoni si insistia a esquivar les preguntes del fiscal. I el fiscal es va apuntar al suggeriment i va demanar que sí, que l'acusin. Quan es dicti sentència sabrem si és així, i si ho fos, encara caldria que un altre tribunal el considerés culpable. Però el cert és que Marchena va perdre la paciència amb Mestre, de qui sospitava que amagava l'ou amb les seves indecisions. I és que d'escapolir-se d'un interrogatori també se n'ha de saber.

Hi ha hagut uns quants testimonis que s'han escapolit de respondre amb un sí o un no a preguntes que només demanaven això, un sí o un no, i ningú no els ha cridat a l'ordre. Però és que ho han fet embolicant la seva manca de resposta amb una conferència acadèmica sobre dret administratiu o sobre estructura funcional de les institucions governamentals. I se n'han sortit. «Va tenir notícia del missatge tal?» «Veurà, senyoria, la dinàmica del meu departament fa que els missatges entrin per la porta, passin pel passadís i surtin per la sortida després de reposar en un repositori».

Soraya Sáenz de Santamaría va fer una demostració magistral d'aquesta tècnica. Semblava que en lloc d'un judici estigués en unes oposicions, que sens dubte hauria guanyat amb el número u de la promoció. Després el secretari d'Estat d'Interior i el delegat del Govern, en una altra mesura, també van usar la tècnica, així com els caps policials estatals en els interrogatoris de les defenses. I com que tenen tots els llibres de lleis gravats a la memòria, dictaven les seves conferències amb seguretat i sense vacil·lar. En canvi, Mestre dubtava, vacil·lava, feia la sensació de buscar la manera de no comprometre's ni comprometre ningú. I aquesta actitud provoca la malfiança del tribunal, que hi veu voluntat d'engany encara que no n'hi hagi, mentre que una actitud de seguretat causa l'efecte contrari. També és cert que les astúcies del sobiranisme per esquivar la malversació amb la propaganda del referèndum eren una mica pedestres. Quan es pretén aquesta mena d'objectiu, els directors generals no han d'aparèixer enlloc i la paraula «Generalitat» no s'ha de pronunciar a cap conversa. Els cartells són d'Òmnium, i punt. Llavors és més fàcil declarar sense tremolar, com l'home del Diplocat.