Fa poc més d'un any, amics i coneguts de Sant Martí, « the film, not the village», com apuntaria l' enfant terrible del cinema català, ens trobàvem als cinemes Albèniz Plaça per donar peu a la primera presentació oficial d'una pel·lícula coneguda per molts. Va ser, també, una primera i obligada projecció per agrair a tots els que havien posat el seu granet de sorra a un projecte cinematogràfic que havia començat a prendre cos, si fa no fa, a principis d'aquesta dècada, quan l' Albert València i un servidor, els seus principals instigadors, justament passàvem pàgina a la nostra anterior maldat conjunta, l'imperdible i descarat migmetratge amateur Festí de sang (el filmet corre per internet i, si teniu temps i us atreviu a veure'l, a banda d'entendre més i millor d'on venim, segur que fareu unes «risses»). L'acte, una vetllada privada plena de nervis i emocions contingudes, va servir, també, per sentir de ben a prop l'escalf d'aquella gent que no només coneixia el projecte des de les seves arrels sinó també els vells somnis d'uns sempiterns aspirants a cineastes, i que precisament per això mateix va voler estar al nostre costat i al de la resta de l'equip responsable.

Després d'un any de distribució per festivals d'arreu, amb més de 20 seleccions i dos guardons a les espatlles, el divendres 22 de març Sant Martí arriba, per fi, a les cartelleres gironines en estrena oficial, tancant-se el cicle, primer amb una programació setmanal novament als cinemes Albèniz Plaça -que ja són part emocional del projecte- i seguidament, del dilluns 25 al dimecres 27 de març, als OCine de Platja d'Aro i Tarragona, tot plegat donant forma a una primera fase d'exhibició que no hauria estat possible sense la sensibilitat i el suport incansable d'en Josep Maria Pallàs, per una banda, i d'en Guillem Terribas, àlies Mr. 22, per una altra (us estimem, ho sabeu: menys diners, demaneu-nos el que vulgueu). Les desventures de la comunitat «santmartinenca» continuaran al cinema Las Vegas de Figueres durant la setmana següent, a partir del divendres 29 de març. Passarem llista.

I què és Sant Martí? Els que ens heu aguantat durant tot aquest temps, tant a l'Albert com a mi, ja podeu deixar de llegir aquí i passar al següent article o anar a reservar entrada. Als altres, als que acabeu d'arribar, només dir-vos que esteu davant un film a mig camí entre la comèdia negra i l' slasher rural, una proposta, per tant, modesta i molt deutora dels primerencs clàssics del subgènere com The Texas chainsaw massacre, però passada, naturalment, pel filtre del context, del territori i sobretot de la llengua i el sentit de l'humor catalans. Sant Martí, doncs, no arriba només per oferir una versió més nostrada d'aquest etern retorn al cinema de gènere de sèrie B dels setanta i els vuitanta, sinó també per impulsar, des de les seves entranyes, el naixement d'un latent cinema de sèrie Ç. Va, que estrenem! Ratafiaaaa...!